Coromandel Peninsula

El nostre proper objectiu ha estat explorar la Coromandel Peninsula. Pel camí vam fer una aturada al Wiatakere Ranges, un parc regional amb diverses caminades. Com a tots els parcs on hem estat fins ara, també aquí tot està perfectament senyalitzat: rutes, informació, temps de les caminades, i fins i tot vam trobar un lloc on ens havíem de fumigar les sabates, per evitar la proliferació d’un cuc que ataca les arrels dels kauris. Aquests són uns arbres centenaris típics de la zona.

Waitakere és un dels parcs regionals més grans, i a més de boscos immensos, també té zones de platja com la de Piha, que no només és lloc de surfers, sinó que estem segurs que a l’estiu s’omple de tota mena de turistes. Llàstima que hi haguem vingut a la tardor, perquè l’aigua està realment freda i no ve de gust fer un bany.

Vam venir a aquest parc per dos motius: les caminades que en els fulletons informatius tenien molt bona pinta i perquè buscàvem un càmping dels econòmics on passar la nit. Aprofitant que encara no fa molt de fred (ja veurem què passa a l’illa sud) volem treure tot el profit a la Mic-Van i estalviar al màxim en allotjament. Així vam anar a parar a una zona de càmping des d’on sortia un camí que anava d’uns penya-segats fins a la platja i que volíem fer al dia següent. A més, era gratuït. Amb el que no comptàvem és que estava tan apartat, que no hi havia ningú. Així, quan a mitjanit va venir un cotxe amb la música a tot drap i amb un parell de joves a dins fent “trompos” i cridant com bojos, ens vam espantar una mica (més que res, que estàvem dormint des de feia 3 hores). Però tot va quedar en un ensurt, perquè van marxar en poc més de 5 minuts. Al matí següent, tot i que no feia gaire bon temps, vam començar a fer la caminada fins a la platja, però ens vam quedar a mig camí.

I així vam arribar a dissabte, que com tots sabeu, era el dia de l’últim partit de lliga. Tot i que el partit es jugava a les 4 del matí hora neozelandesa, un de nosaltres va exigir anar a un càmping amb wifi per poder sentir el partit per la ràdio, tot i saber que enguany no tocava. Vam fer una breu aturada a un càmping “dels bons”, on a més del Barça, vam tenir una dutxa d’aigua calenta, vam fer una rentadora, vam carregar tots els dispositius electrònics, i vam cuinar en condicions més favorables, és a dir, en una cuina i no un fogonet. Aquest tipus d’allotjament s’anomena Holiday Park, i aquest en concret, pertany als TOP TEN i costa uns 40 NZ$ per nit quan en un càmping “dels tirats” en paguem 20 (això sí, sense electricitat, ni wifi, i amb sort, dutxa d’aigua freda).

Després de tant de “luju”, vam anar a un dels càmpings del DOC (Department of Conservation), que són els que valen 10 NZ$ per persona i nit. Quan hi arribes, no sol haver-hi ningú, i hi ha un calaixet amb sobres, on hi poses les teves dades i els diners a dins i ho fiques en una bústia. Són càmpings senzills i molt bàsics, però situats en llocs molt macos, fins ara gairebé tots davant de la platja, i per tant amb unes postes i sortides de sol inigualables.

I ja que estàvem a dalt de tot de la Coromandel Peninsula, se’ns va ficar al cap fer una excursió, la Coromandel Walkway, entre Stony Bay i Fletcher Bay, que segons deien els cartells, eren 7 hores anar i tornar. De fet, hi ha l’opció de fer només el camí d’anada i que et recullin amb un cotxe a l’altra badia, però nosaltres ens vam animar a fer la volta sencera. Finalment ho vam fer en poc més de 5 hores, sense comptar l’hora i mitja que vam estar estirats descansant a la platja de Fletcher Bay.

El camí ens va agradar molt. La primera part era una pujada a través d’un bosc; la segona part era una mena de camí de ronda però a uns 200 metres respecte al mar; i finalment, creuaves unes prades abans de baixar fins a la platja. Realment ens va costar menys del que ens esperàvem, però al final cal reconèixer que estàvem una mica cansats.

Després d’una cervesa fresqueta, el sopar i una nit de son profund, vam anar baixant per la costa est de la Peninsula fins a arribar a Hahei. Aquí hi ha dos dels highlights de Coromandel: Hot Water Beach i Cathedral Cove. La primera és una platja on quan la marea és baixa, pots cavar-te un foradet a la sorra i trobar aigües calentes. És com estar en un spa natural en plena platja. Nosaltres no vam anar-hi perquè just aquests dies la marea baixa era a darrera hora de la tarda. El que sí vam fer va ser la caminada (uns 30 minuts) fins a Cathdral Cove. Es tracta d’una cova formada per l’erosió de l’aigua entre dues platges, i que un cop a dins, sorprèn per l’alçada del seu interior. Aquí vam cometre l’error de no portar el banyador i les tovalloles, perquè feia molta calor, i tot i la gelor de l’aigua, venia de gust fer una capbussada.

I abans de deixar la Peninsula, l’últim dia vam anar fins a Karangahake per fer una última caminada. Aquesta és una zona minera, amb un tren que passa per la vora del riu Ohinemuri, i amb un fotimer de petites caminades. Nosaltres ja veníem entrenats i vam decidir fer la Karangahake Mountain Track to Summit, o sigui, pujar la muntanya. En la guia deia que era una hora i quaranta minuts fins a dalt, però només passar el pont, els cartells deien que eren 3 hores. Confiant en que sempre s’acaba fent en menys temps del que posa, vam començar a pujar. Tot anava bé perquè en la primera hora i mitja vam recuperar 30 minuts, fins que el cel es va començar a tapar, i vam decidir girar cua i tornar cap al pàrquing, ja que el camí era força empinat i ja abans de ploure relliscava una mica.

I menys mal que vam recular, perquè només arribar al cotxe, va començar a diluviar.