Parlar de Fiji és parlar de tranquil·litat i de somriures. És el que els fijians anomenen Fiji Time. En aquestes illes no s’hi pot tenir pressa. L’estrès és un gran desconegut. Només arribar ja ens vam adonar que allò aniria així. Després d’esperar més d’una hora i trucar a l’allotjament per veure què passava, van arribar a l’aeroport un parell de joves, un descalç i l’altre sense samarreta, tots dos somrient, per portar-nos cap al hostel.
Un cop deixes l’illa principal i vas a alguna de les illes petites, et trobes amb el mateix, però encara amb més somriures i cares de felicitat. El més bo és que te’ls creus i veus que no estan fent cap paper.
Hi ha dos arxipèlags al costat de Suva (l’illa principal) que són els més coneguts a nivell turístic: les illes Mamanuca i les Yasawa. Nosaltres vam estar a Waya i Nacula, que pertanyen a les segones. Per arribar a totes aquestes illes s’agafa un ferry, no pas barat, que et cobra més quan més lluny vas de l’illa principal. Per aquesta raó els motxilers acostumen a quedar-se a les illes més properes. Nosaltres, així de xulos, vam anar gairebé fins a l’última i això que no ens agraden els vaixells. El tema és que com el ferry va fent parades a cada illa, per arribar fins a la darrera et porta gairebé 5 hores de navegació. Si la mar està tranquil·la, cap problema. Però si tens mala sort, com van dir aquells, arribes a l’illa com el papa, “besando el suelo”.
També s’ha de tenir en compte que aquest ferry no et deixa a cap de les illes; va fent parades i dels diferents ressorts surten petites barquetes a motor que et recullen i et porten a terra ferma.
Una de les coses que ens ha agradat dels allotjaments on hem estat, és que encara que estiguis en un dormitori compartint habitació (a 14 € per nit i cap), et permeten gaudir de les mateixes instal·lacions i el mateix menjar que la gent que està en cabanes privades amb un tros de platja per a ells sols i amb hamaques (la més cara d’aquestes costava 230 €/nit).
Gairebé a tots els ressorts, o almenys en els dos on vam estar nosaltres, els treballadors són gent que viu al poble de l’illa, normalment a la platja del costat. Vam tenir l’ocasió d’anar a visitar el poble de Waya i compartir una bona estona amb la gent local. A banda de fer una cerimònia del kava, també ens van cantar unes cançons típiques, això sí, després van muntar una espècie de mercadillo per tal que els compréssim algun record.
De cerimònies del kava n’hi ha de dos tipus: les patxangues pels turistes i les cerimònies pròpiament dites. Una nit, mentre es feien unes activitats lúdiques per als turistes després del sopar, vam tenir la sort de veure una colla de treballadors a la part del darrera bevent kava, fumant i cantant cançons amb uns ulls d’aquells que et miren i no et veuen. Per cert, el kava és una beguda feta amb l’arrel de la planta del pebre que té propietats anestèsiques.
I parlant de cançons, hem de dir que aquí tothom canta i molt bé. Són cançons molt melòdiques amb tonalitats molt dolces, de les quals no enteníem res més que les dues paraules més sentides en aquesta setmana: BULA i VINAKA (hola i gràcies).
PD: samarretes del Barça 1 (marcant en l’últim minut a l’aeroport!), samarretes del Madrid 0.