A Austràlia vam arribar-hi després de 2 mesos a Nova Zelanda, que havia deixat el llistó molt alt. Quan vam arribar a Sydney, ens vam espantar una mica en veure els preus dels hostels, lloguer de furgonetes, etc i vam estar a punt de marxar del país veient només Sydney. Però una oferta de vol i furgoneta per anar a la costa oest ens va fer canviar d’opinió i tot i ser conscients que el pressupost pujaria força, vam decidir quedar-nos dos mesos a Austràlia.
És un país tan gran, que té regions molt diferents entre elles. La costa oest ens va encantar. No és la típica destinació, i potser per això està menys explotada turísticament, i tot allò que hem vist ens ha semblat més salvatge. Tothom ens havia parlat de les famoses platges de la costa est, però a nosaltres ens van agradar molt més les d’aquesta banda. Pel contrari, les platges que van des de Sydney fins a Cairns les vam trobar massa atapeïdes, plenes de surfistes rossos i guapos i molt turisme de platja i festa. I això no era el que anàvem buscant.
Respecte a Nova Zelanda, els càmpings no ens han agradat tant. Els de NZ eren més aviat zones d’acampada amb totes les instal·lacions molt ben cuidades, ja que el fred no permet estar a fora. Els càmpings d’Austràlia, en canvi, s’assemblen més als que tenim al nostre país: espais d’acampada més junts els uns amb els altres, en molts casos plens de famílies amb nens i degut al clima (més calor), molts no tenien cuina tancada ni zona de TV, només 4 coses bàsiques tipus banys, dutxes i barbacoes. Per entendre’ns, són càmpings més “de batalla”. I també ens va cridar l’atenció trobar-hi més autocaravanes de gent local que no pas turistes amb furgonetes de lloguer més modernes, com passava a NZ.
Pel que fa a les carreteres, i tenint en compte que a Austràlia hem fet més 10.000 km, hem de dir que el que fa més por no és conduir per l’esquerra, sinó fer-ho amb uns companys de carretera com els road trains. Es tracta de camions de càrrega de fins a 54 metres de llargada i que no condueixen precisament a poc a poc. No és només que costi avançar-los (que costa, i molt), sinó que de vegades se t’enganxen al cul i sembla que els que vulguin avançar-te siguin ells. Per les carreteres del centre d’Austràlia (les que porten a l’Uluru), aquest monstres són els culpables que hi hagi una infinitat de cangurs morts a banda i banda de la carretera. En un dia en vam comptar més de 60!
I ja que estem parlant de l’Austràlia Central, hem d’insistir en la idea que l’esforç que cal fer per arribar a l’Uluru val molt la pena. Tres dies sencers de conducció per arribar-hi i dos més tornar a la civilització queden plenament compensats pels paisatges i la sensació d’estar en plena natura i lluny de tot i tothom, en ple no-res. Això, sumat a l’immens cel estelat per les nits, no té preu.
El que tampoc té preu és veure animals salvatges de tota mena. A Austràlia hem vist cangurs, koales, delfins, tortugues, balenes, ocells, llangardaixos… Impressionant!!
I per acabar, advertir-vos que Austràlia no seria el millor lloc per anar a aprendre anglès. Si ja us vam dir que els kiwis parlaven amb un accent força curiós, els australians s’emporten la palma! Parlen a la velocitat de la llum, es mengen lletres i fins i tot síl·labes i no tenen cap mena de pietat amb els estrangers. Si els preguntes “what?”, et tornen a repetir el mateix, a la mateixa velocitat, i si ho preguntes una segona vegada, també. Explicat així, fa gràcia, però quan t’hi trobes, et sembla que et parlen en un idioma que no has sentit mai.
En resum, que no les teníem totes quan vam arribar a Sydney, però al final aquest país ens ha encantat! De fet, si haguéssim tingut més temps (i diners, perquè no és gens econòmic), ens hi haguéssim quedat més. Fins i tot a viure-hi una temporadeta, qui sap. Això sí, a Melbourne o Sydney, que viure a l’Outback ha de ser molt dur…
PD: Samarretes del Barça, 5 ; del Madrid, 2.