Segurament la nostra visió sobre Nepal no és la més objectiva que pugueu trobar. En primer lloc, perquè vam passar-hi poc temps; en segon, perquè del poc temps que hi vam passar, la major part vam estar fent un voluntariat, i en tercer lloc, perquè hi vam viure un terratrèmol, una experiència difícilment oblidable.
No podem parlar del Nepal com a país, ja que pràcticament només vam veure Kathmandu, així que tot el que puguem dir a partir d’ara, tindrà a veure amb el que ens vam trobar a la capital.
La nostra primera impressió en arribar a Kathmandu va ser de caos i brutícia. Entre l’aeroport i el hostel hi havia molt de trànsit; per tot arreu hi havia cotxes i motos fent anar el clàxon. En arribar a Thamel, el barri on teníem el hostel, aquesta sensació de caos es va fer encara més gran, degut als seus carrers estrets, plens de cotxes, motos i gent a peu.
El barri de Thamel és on hi ha la majoria de hostels, agències de viatges i restaurants, però si hagués estat per nosaltres, en 24 hores n’haguéssim marxat. Però teníem l’orfenat molt a prop, i per això ens hi vam quedar una setmana. No és un barri que puguem recomanar, ja que és molt estressant. A més del trànsit, és ple de botigues per a turistes amb souvenirs, roba de muntanya falsa (nosaltres ho hem batejat com l’imperi “North Fake”) i tot de venedors intentant encolomar-te de tot.
A això cal sumar-li que has d’anar esquivant les escopinades que la gent local (homes i dones) van repartint a tort i dret. El pitjor no és l’escopinada en sí, sinó el soroll previ que fan. La part positiva és que els sents venir i et pots apartar a temps.
Nepal era el primer país asiàtic dins la nostra ruta i ens vam haver d’acostumar als lavabos de forat a terra, i a les dutxes -generalment d’aigua freda i sense telèfon de dutxa- on l’aigua cau en el mateix terra del lavabo. Com el terra sempre està mullat, a tots els lavabos de hostels (als orfenats també ho vam veure), hi ha unes xancles “comunitàries” per no entrar-hi amb les sabates de carrer. Tampoc va ser fàcil acostumar-se als llits més durs que una pedra, amb matalassos pràcticament inexistents.
I no podem acabar aquest resum de Nepal sense parlar dels orfenats. A Kathmandu, a més de l’orfenat amb el que vam col·laborar nosaltres, n’hi ha uns quants més. I és que el Nepal és un país molt pobre, i si no fos per totes aquestes associacions, molts d’aquests nens viurien al carrer. La nostra impressió és que els nens que estan en orfenats, “viuen millor” que els nens que ho fan amb les seves famílies. Per entendre’ns, tenen assegurada una escolaritat, uns àpats diaris i una roba més o menys en condicions. Tampoc és que hàgim conegut moltes famílies, però només passejant per Kathmandu o Sankhu, ens ha fet aquesta impressió.
Nepal és un país que no oblidarem mai. Allà hi vam viure una de les experiències més bèsties de les nostres vides. Vam passar por, vam patir molta incertesa, i ho vam fer rodejats de nens, intentant fer veure que no passava res. Veure com un país ja de per sí tan pobre rep un cop com aquest, fa molta pena. I haver decidit marxar en un moment com aquest, va ser molt dur. Estem segurs que tard o d’hora hi tornarem, perquè vam deixar massa coses a mitges…