Rotorua fa olor d’ous podrits

Rotorua és una ciutat situada a uns 200 km al sudest d’Auckland i és una de les principals destinacions turístiques de l’illa nord. És coneguda per la seva activitat geotèrmica, provocada per la caldera sobre la qual està construïda la ciutat. Això fa que només arribar-hi puguis veure fumaroles sortint del terra per tot arreu i que notis la típica olor d’ous podrits dels compostos de sofre provinents de vapors volcànics, piscines de fang i fonts d’aigua calenta.

És la segona ciutat després de Gisborne amb més percentatge de població maorí de tota Nova Zelanda. Això fa que a banda de les ofertes turístiques relacionades amb l’activitat geotèrmica, n’hi hagi  d’altres que donen a conèixer la cultura maorí. Algunes fins i tot combinen totes dues coses. Nosaltres, després d’estudiar les opcions, vam escollir Wai-o-Tapu.

Wai-o-Tapu és una reserva escènica amb l’àrea més gran d’activitat termal a la zona volcànica de Taupo. Dels prop de 18 quilòmetres quadrats només se’n pot visitar una petita part fent una caminada d’uns 3 km que val molt la pena.

La visita comença amb una enganyifa. Et recomanen començar la visita a les 10.15 h perquè és quan en teoria cada día el guèiser Lady Knox erupciona. Evidentment aquest guèiser no és suís i el que fan és provocar-lo, llençant una mica de “detergent” en pols dins del cràter.

La caminada comença amb fumaroles per tot arreu i uns quants cràters. Una mica més enllà s’arriba a la Paleta de l’Artista, una gran piscina d’aigües fredes i calentes que canvien de color segons els nivells d’aigua i la direcció del vent.

Just al costat es troba la piscina d’aigua termal més gran de la zona, la Champagne Pool. Té 65m de diàmetre i 62m de profunditat i alguns dels minerals que conté són: or, plata, mercuri, sofre, arsènic, tali, antimoni… El color verd de l’aigua i el taronja intens de les parets interiors són el que més ens va agradar de la visita.

Després de fer una caminada pel mig del bosc s’arriba al punt més llunyà del recorregut, el Llac Ngakoro, un llac d’aigües verdes que es va formar fa 700 anys després de l’erupció. A la tornada per l’altra banda del bosc es passa per unes formacions molt curioses, les Bridal Veil Falls, una espècie de terrasses formades per l’erosió de l’aigua.

En total vam estar gairebé 2 hores dins del recinte. Poc abans d’arribar a la sortida es pot veure un altre petit llac amb un color força curiós, Devil’s Bath. És un cràter amb un aigua d’un color verd fluorescent molt llampant; com més verda és l’aigua més arsènic conté.

La darrera aturada ja es troba fora de Wai-o-Tapu, a uns 500 m del pàrquing. Allà hi ha unes piscines de fang gris bullint, les Mud Pools, que no deixen de fer xup-xup. La Mònica abans d’arribar-hi tenia intenció de banyar-s’hi, però quan va veure les esquitxades i com bullia allò, de seguida va canviar de parer. Aquí en podeu veure un petit vídeo.

On sí ens vam banyar va ser a Kerosene Creek, un petit rierol amb unes cascades i una piscina termal a dos quilòmetres de Wai-o-Tapu. Ens ho va recomanar el noi del càmping on ens havíem allotjat aquella nit. El lloc no és molt gran, però per sort tampoc està molt concorregut. Això sí, igual que ja ens va passar als guèisers del Tatio (Xile) i a Manizales (Colòmbia), la “pudor” a sofre de la pell i els banyadors va trigar uns dies a marxar, i ens vam dutxar eh!

Al dia següent ens esperaven dues sorpreses, una d’elles ens va fer molta il·lusió. Havíem decidit anar al Redwoods Forest per fer alguna excursió, però el matí es va aixecar tot negre i plovent. Quan vam arribar a informació, una dona molt eixerida ens va recomanar una caminada de 2 hores i mitja, la Pohaturoa Track. Aquest camí començava al bosc de Redwoods, uns arbres no originaris de Nova Zelanda però que en aquest clima creixen dues vegades i mitja més ràpid que les seves cosines californianes, les sequoies. Si bé no són tan gegants, en aquest bosc es poden trobar arbres de més de 60 m d’alçada i metre i mig de diàmetre. Crida l’atenció que uns arbres tan majestuosos tinguin unes branquetes tan primes i només en la seva part més alta.

Un cop surts del bosc, comença una petita pujada fins a un mirador des d’on es tenen vistes de Rotorua i el seu llac. La dona d’informació ens havia dit que amb una mica de sort des d’allà dalt podríem veure en erupció el guèiser Pohutu (per veure’l de prop has de pagar l’entrada a Te Puia o a Whakarewarewa). I vam tenir sort relativa, ja que aquest guèiser a diferència de l’engany del Lady Knox erupciona 20 vegades al dia de forma natural, assolint alçades de fins a 30 metres. El camí de tornada es fa per un bosc de coníferes amb infinitat de falgueres força joves que omplen el sotabosc. Encara que és una mica tard per explicar-ho ja que portem 3 setmanes a Nova Zelanda i hem vist un fotimer de falgueres, la fulla d’aquestes és un símbol nacional del país. Segur que molts de vosaltres heu vist la samarreta de l’equip nacional de rugby, els All Blacks, amb la fulla al pit.

Però la gran sorpresa del dia va arribar quan al pàrquing vam veure una parella que estava aparcada al costat de la Mic-Van. Eren la Marta i l’Àlex, una parella catalano-mallorquina que es va posar en contacte amb nosaltres ara fa 10 mesos abans que sortíssim de Barcelona. Ells també estaven preparant la seva volta al món i tenien alguns dubtes. Des de llavors havíem mantingut el contacte per mail i a través dels respectius blogs. Sabíem que a finals de maig tenien previst arribar a Nova Zelanda i casualment aquell matí mentre fèiem la caminada vam comentar entre nosaltres on deurien ser i si ja haurien arribat. Ells per la seva banda ens havien escrit un mail la nit anterior, que nosaltres encara no havíem llegit. Així que encara que sembli impossible, ens vam trobar sense quedar al pàrquing d’un bosc de Rotorua!

Teníem previst deixar Rotorua després de la caminada i anar cap al sud, però vam canviar d’opinió i vam decidir quedar-nos amb la Marta i l’Àlex en un càmping, i compartir una truita de patates amb pa amb tomàquet i una infinitat de batalletes dels respectius viatges. Ens ho vam passar molt bé i ens vam fer un fart de riure fins ben bé la mitjanit. Tenint en compte que normalment a les 20h ja som a la furgo llegint i fent temps per anar a dormir, això va ser gairebé com sortir de festa ;).

BON VIATGE, PARELLA!