De camí a l’Uluru
I per fi vam començar el camí cap a l’Uluru. Ens quedaven per endavant 2.900 km de carretera sense pràcticament res a fer ni a veure pel camí. Així que vam matinar, i vam sortir de Cairns amb la intenció d’arribar el més lluny possible, per plantar-nos al bell mig del país en 3 dies i no pas en 4.
Quan ets petit penses que no hi pot haver una carretera més recta i llarga que la dels Monegros a Saragossa. Quan et fas gran i viatges una mica, et trobes que als EUA, camí de Grand Canyon, hi ha rectes de fins a 17 km. Fa un parell d’anys a Namíbia vam recórrer trams de fins a 22 km sense cap corba, però hem hagut de venir fins a Austràlia per batre el rècord: 35 km de recta!!! Els que conduïu sovint segur que més d’una vegada us heu entretingut calculant aquestes coses, jeje.
En aquestes carreteres només et trobes amb dos tipus de vehicles: els dels turistes i els road trains. Els turistes a la vegada poden ser de dos tipus: els estrangers, amb furgonetes de lloguer, i els locals, amb un 4×4 seguit d’una caravana (i no són pocs!). Els “trens de carretera” són tràilers de 3 cossos, que poden arribar a fer fins a 53,5 metres de llargada!! I és una feinada avançar-los, perquè no s’acaben mai, perquè les carreteres no són molt amples i perquè els cabrons no van a poc a poc.
A mida que et vas allunyant de la costa el paisatge va canviant per moments; és més àrid, els grocs de la terra es tornen vermells i pràcticament desapareix qualsevol senyal de vida humana. Pel camí només hi ha 4 pobles (per dir-li d’alguna manera), amb una benzinera i una botiga, si hi ha sort. Nosaltres el primer dia vam fer 850 km fins arribar a Richmond, un poble una mica més “gran” amb càmping i tot. Això sí, el càmping semblava tret d’una peli dels anys 70.
El que no hem parat de trobar-nos en tot el camí han estat milers de cangurs morts a banda i banda de la carretera. Bé, milers potser no, però el primer dia vam comptar-ne més de seixanta. Això fa que et trobis els representants del segon esglaó de la cadena, bàsicament corbs i àligues, atipant-se.
I si el primer dia ja vam fer una bona pila de quilòmetres, el segon vam haver de superar-nos per tal d’arribar a algun lloc on poder dormir. Finalment van ser 1050 km que ja ens deixaven a només un dia de camí del nostre objectiu. Vam fer nit a un free camping a prop de Tennant Creek, on ens vam quedar impressionats amb tota la Via Làctia, la Creu del Sud i tots els estels que us pugueu imaginar. A l’estar al mig del no-res, sense cap tipus de contaminació lumínica, vam gaudir d’una posta i sortida del sol i d’una nit sota els estels d’aquelles que no s’obliden.
I al tercer dia per fi hi havia alguna cosa a veure pel camí. Una mica més enllà de Tennant Creek hi ha els Devils Marbles. Són unes enormes pedres de granit erosionades amb el temps que tenen formes arrodonides, d’aquí el seu nom: Bales (canicas) del Diable.
No teníem molt de temps per gaudir de l’espectacle perquè encara havíem de fer uns 600 km més per arribar fins al West McDonnell National Park, just a tocar d’Alice Springs. Però sí vam poder fer una caminada i apropar-nos a aquestes pedres gegants i fins i tot pujar a alguna d’elles.
Vam fer una parada tècnica a Alice Springs per fer benzina i donar un cop d’ull al Centre de Visitants per tal de recollir informació pels propers 3 dies d’excursions per la zona. Ens van recomanar la zona d’acampada d’Ormiston Gorge per aquella nit i cap allà vam anar. Abans vam tenir temps de parar a Ochre Pits. És una mena de “Cerro de los 7 colores” del nord d’Argentina però en miniatura. Els diferents colors venen donats pels diferents minerals que hi ha a la pedra.
Al matí següent volíem fer l’Ormiston Pound Walk, una caminada d’unes 3-4 hores, però quina va ser la nostra sorpresa quan a l’arribar al punt d’inici de la caminada ens vam trobar un cartell dient que s’havia de creuar un riu nedant per tal de completar el loop. I clar, no teníem ganes d’acabar com en Bear Grylls (El Último Superviviente) amb la motxilla, la càmera i tota la roba per sobre del cap per tal que no es mullés. Així que ens vam decidir per la Ghost Gum Lookout Walk, una caminada més curta i on segons el cartell només havíem de creuar el riu amb l’aigua fins als turmells.
El camí comença pujant lleugerament cap al mirador des d’on es veuen les gorgues. Es segueix vorejant la part alta per després baixar fins al riu. Hi havia poca aigua i no va caldre posar els peus en remull, perquè havien posat un parell de troncs per creuar-lo. Va ser més curt del que ens esperàvem, però la ruta va ser molt maca.
Com que teníem mono de caminar després de 2 dies i gairebé 2.000 km de cotxe, vam anar fins a Ellery Creek Big Hole, un altre punt del parc on hi ha càmping, un petit llac on et pots banyar i alguna caminada a fer. L’aigua estava moolt freda, així que vam deixar el bany per un altre moment. Vam fer la Dolomite Walk, un passeig de 3 km força diferent del que havíem fet de bon matí.
I així van passar 3 dies i cada cop estàvem més a prop de l’Uluru!
Molts KM de carretera i moltes pedres rodones molt grans.La ‘ultima foto es molt maca. Petons.