Dunes, koales i maduixes

No anem bé! Ja fa una setmana que tenim la furgo i només hem arribat 400 km al nord de Sydney. Sempre ens passa el mateix. I això que la idea a la costa est és fer un loop de gairebé 8.000 km que ens porti fins a la barrera de corall, passant per Brisbane, tombant cap el centre del país per veure l’Uluru i baixant direcció Melbourne, passant per Adelaida, i acabant la volta a Sydney de nou. Ja ens ho trobarem!

El problema és que anem veient coses que ens agraden i anem fent parades. Així ens va passar amb Port Stephens, i això que només estava a dues hores de cotxe de Hunter Valley. Com diu el fulletó turístic, Port Stephens està en una regió d’una bellesa natural breathtaking! O sigui que et treu l’aler. I el principal atractiu són les Worimi Conservations Lands, un sistema de dunes d’1 quilòmetre d’amplada i 32 de llargada que cobreix 4200 ha. Cal destacar dos fets que ens han cridat l’atenció: el primer és que hi ha dunes de fins a 40 metres, i el segon és que cada any, les dunes es mouen uns 4 metres cap al nord, fent d’aquest sistema de sorra en moviment, el més gran de l’hemisferi sud.

Aquí s’hi poden fer activitats de tot tipus: quads, sandboarding, cavalls, camells… Nosaltres vam entrar caminant des de la platja d’Anna Bay a un dels dos extrems del parc i vam pujar fins la part de dalt, seguint el rastre que havien deixat una excursió de cavalls feia una estona. És un lloc molt curiós, però havent estat al desert de Namíbia, aquestes dunes se’ns han quedat una mica petites.

Com que a banda de caminar una estona per les dunes no teníem pensat fer cap altra activitat, vam anar cap al poble per pujar fins al Tomaree Lookout. Aquest és un mirador que hi ha a dalt d’una petita muntanya gairebé peninsular, el Tomaree Head. Des d’aquí es tenen les millors vistes de Shoal Bay i de Zenith Beach. Això sí, en els vint minuts de pujada, no en tens ni un de descans.

I de Port a Port. La nostra següent destinació va ser Port Macquarie. Allà hi anàvem per un motiu molt concret: ens havien parlat meravelles de l’Hospital de Koales, així que no ens volíem perdre l’oportunitat de conèixer un lloc tan especial com aquest. Així que vam matinar més del habitual i sense ni esmorzar, ens vam dirigir cap allà, ja que ens havien dit que a les 8 del matí era l’hora en què els cuidadors els donen de menjar, i és quan es pot veure els koales més desperts. De fet, aquests animals es passen una mitjana de 18 h al dia dormint, així que és difícil veure’ls en “plena acció”. Com ja vam explicar en un altre post, això es deu a que la fulla d’eucaliptus té poca energia, i com és la seva dieta principal, després es passen el dia fent el gandul.

L’Hospital de Koales fa una tasca molt important a Port Macquire. El van fundar Jean i Max Starr, una parella que al 1973 va començar a acollir koales ferits o malalts a casa seva. Però al 1975 van veure la necessitat de trobar un lloc més gran on poder fer-se càrrec dels koales. I ho van aconseguir amb el suport d’algunes empreses i associacions locals, fins avui dia, que continua sent una associació sense ànim de lucre, que funciona gràcies als voluntaris que hi treballen i les donacions privades.

Cada any l’hospital tracta entre 200 i 300 koales. Les causes principals d’aquests ingressos són, topades amb cotxes, cremades en incendis forestals i atacs de gossos. Quan nosaltres vam visitar l’hospital, hi havia 19 koales ingressats. N’hi ha alguns que s’han convertit en residents permanents, perquè són molt vellets, o perquè tenen alguna cosa que els impediria sobreviure per ells mateixos. Així, vam poder veure a 4 koales de la “tercera edat”: un amb una infecció als ulls que l’estava deixant cec, un altre amb una pota i el maluc afectats per una col·lisió amb un cotxe que no li permet pujar als arbres amb normalitat, un altre amb escoliosi… Com són ja molt grans, s’ha decidit no tornar-los a la vida salvatge, perquè segurament no els hi aniria massa bé.

També hi ha quatre koales “nadons” a l’hospital. Són orfes, i fins que no compleixin els 18 mesos no se’ls podrà retornar al bosc. Els de menys de 12 mesos que arriben a l’hospital, de seguida passen a mans d’un voluntari que els acullen a casa seva fins que fan l’any, i que han d’alimentar cada 2 hores. Una feinada, vaja! Però com ens va comentar un dels voluntaris, algú ha de fer-ho…

La resta de koales no es poden veure. Són animals molt territorials i s’estressen força amb els humans, així que la visita es limita als petits i als vellets. La veritat és que quan llegeixes o algun voluntari t’explica la història de cadascun dels animalons, se’t posa la pell de gallina. Fa una mica de pena, però al mateix temps penses: “menys mal que algú es preocupa d’aquest pobres animalons”.

Teníem pensat aprofitar la resta del matí fent un camí de ronda des de Shelly Beach fins a Tacking Point Lighthouse. Aquest és el 3er far més antic d’Austràlia; es va construir al 1879. Però només arribar a Shelly Beach va començar a ploure, així que vam deixar de banda la caminada i ens vam apropar al far en cotxe.

I per marxar de Port Macquarie amb un regust ben dolç vam passar per Ricardoes Tomatoes & Strawberries. L’anuncien com una de les visites obligades si estàs a la ciutat. Allà, a més d’una cafeteria i una botiga de productes artesans a base de tomàquets i maduixes, pots comprar maduixes que culls tu mateix. Et donen una galleda i unes tisores i vas agafant les que més t’agraden. Confien en l’honestedat dels clients, perquè no hi ha ningú vigilant i entre l’hivernacle i la caixa hi ha ben bé 100m i evidentment alguna maduixa no arriba a ser pesada.