Uluru, el cor espiritual d’Austràlia

I per fi, després de molts dies i milers de quilòmetres, aquell capvespre vam arribar a l’Uluru-Kata Tjuta National Park. Vam pagar els 25$ de l’entrada (vàlida per 3 dies) i ens en vam anar directes a veure LA PEDRA. Volíem arribar abans que comencés la posta de sol per poder comprovar els canvis de color dels quals ens havien parlat tant.

Pocs quilòmetres més enllà de l’entrada al parc hi ha el mirador per les postes de sol. Aquí ens va passar una mica el mateix que quan vam veure el Perito Moreno a Argentina. Estar davant d’un fenomen de la natura tan brutal fa que per un cantó et sentis molt petit i per l’altre no puguis deixar de mirar-lo, i això que estàvem bastant lluny.

Poc a poc allò es comença a omplir de gent, però l’espai és suficientment gran perquè no t’atabalis. Tens temps de buscar la millor ubicació i esperar a que comenci a caure el sol. Això sí, mentrestant no pots parar de fer fotos, tot i ser conscient que pràcticament totes són iguals.

I per fi es van fer les 18.28, l’hora de la posta de sol d’aquell dia. Mentre el sol anava desapareixent, l’Uluru s’anava il·luminant, agafant cada vegada una tonalitat més vermellosa. És com si tingués una bombeta a dins de la pedra. Un cop se’n va del tot el sol, torna a “apagar-se” però encara hi ha uns minuts on pots gaudir d’uns colors meravellosos.

Encara amb l’emoció a sobre vam fer via cap al càmping. En tota la zona al voltant del parc nacional no està permesa l’acampada lliure o sigui que has d’acabar sí o sí al Ayers Rock Resort. Hem de dir que l’Uluru com a atracció turística comença als anys 50 i no és fins més endavant que es construeix aquest ressort que es troba a 15 km del parc. És tota una ciutat amb hotels, apartaments, lodges, càmping, benzinera, banc, súper, oficina de correus, restaurants; fins i tot un servei d’autobús gratuït que cada 20 minuts va fent voltes pel complex. No és ben bé el que t’esperes trobar allà al mig del no-res, però pensat fredament no sabem si és millor que estigui tot junt en un sol espai que tenir mil opcions al llarg de la carretera.

Del càmping no en vam gaudir gaire perquè el matí següent volíem veure la sortida del sol. Així que ens vam llevar poc abans de les 6 i sense esmorzar vam agafar la Delphi per fer els més de 20 km que hi ha fins el mirador per la sortida del sol. Allà hi ha una mena de plataforma de fusta de tres nivells per poder veure millor l’Uluru. Feia bastant de fred (la mínima d’aquella nit va ser d’un grau) i quan vam arribar érem pocs, però a mida que s’apropava l’hora van començar a arribar autobusos amb hordes de turistes que van fer que aquell moment perdés tot l’encant. Vam decidir marxar d’aquell lloc i baixar una mica més endavant, just a nivell de terra on vam poder gaudir amb molta tranquil·litat d’aquell moment tan especial.

Aquí va passar una mica com el dia anterior al capvespre. Un cop va sortir el sol, la gent va desaparèixer, perdent-se molts i molts matisos. Nosaltres no teníem cap pressa, així que ens vam quedar gairebé sols voltant per tot el recinte. Fins i tot vam treure la taula i les cadires al mig del pàrquing i vam aprofitar per fer un dels esmorzars amb millors vistes de l’any!

Un cop recarregat el dipòsit ens en vam anar a fer la volta a l’Uluru. Geològicament és un inselberg, literalment una illa-muntanya. És una “pedra” de 348 metres d’alçada i 9,4 km de perímetre, però el millor és el que hi ha sota terra, ja que estudis han confirmat que sota els 348 m hi ha prop de 5 km més de roca. La seva composició és: 50% feldspat, 25% quars i 25% fragment de roca.

El Base Walk és una caminada de 10,4 km sense dificultat, que es pot fer en 3 hores. Aquí passa el mateix que a Kings Canyon i els dies més calorosos de l’estiu no és recomanable començar a caminar a les hores de més sol. La mitjana al desembre és de 36 graus, amb màximes històriques de 47.

L’Uluru és un lloc sagrat dels Anangu, el poble aborigen d’aquesta zona. De fet en diversos moments de la caminada hi ha cartells que et demanen que no facis fotos perquè són llocs sagrats segons la llei tradicional i no poden ser vistos en altre lloc que no sigui allà mateix. Això sí, no diu res que no puguis fer una foto al cartell que impedeix fer fotos. I és que el nom del lloc sagrat… té tela!

Una altra cosa que demanen els aborígens és que respectis les seves creences i no pugis a l’Uluru. És una pràctica que va començar el 1964 quan es va posar el primer passamans per facilitar la pujada dels turistes. No ha evitat però, que hagin hagut més de 35 morts per accidents des de llavors. Nosaltres teníem clar que no volíem pujar-hi, així que quan una noia ens va venir per fer una enquesta sobre la nostra estada al parc i vam saber que el govern s’està plantejant l’opció de tancar l’accés, no ens ho vam pensar dues vegades. Esperem que la iniciativa tiri endavant i en breu la gent entengui que allò pels Anangu és alguna cosa més que un tros de pedra a “conquerir”.

I ja que estàvem allà i vés a saber quan tornarem per aquestes terres, ens vam apropar a fins a Kata Tjuta, col·loquialment conegut com The Olgas. Són les companyes de l’Uluru dins del parc nacional i en llengua Pitjantjatjara el seu nom significa “molts caps”. En total són 36 cims de roques sedimentàries, la més alta de les quals arriba fins als 546 m (uns 200 m més que l’Uluru).

Allà es poden fer un parell de caminades: la Walpa Gorge Walk i la Valley of the Winds Walk. Vam començar per les gorgues, una caminada curta i senzilla de 2,6 km anada i tornada entre mig de parets interminables. Ja anàvem tard però encara vam tenir temps de començar la caminada de la Vall dels Vents. Només vam arribar fins al primer mirador, el Karu Lookout, i va ser una pena perquè havíem de marxar i la cosa prometia.

En definitiva, va ser un dia d’aquells que no s’obliden. Ara ja podem dir ben convençuts que la matada de quilòmetres i la sagnia en benzina han valgut molt la pena.