Continuarà

Continuarà

Aquest és un post que voldríem no haver escrit mai.

Quan vam començar el viatge vam estar temps parlant de les “condicions” en que volíem fer-lo. Ja no tenim 20 anys i hi havia coses que teníem força clares.

Per exemple, no calia posar-se radical en el tema allotjaments, és a dir, teníem clar que dormiríem en hostels, en habitacions compartides amb banys compartits, en llits que segurament no serien ni els més nets ni els més còmodes del món, que hauríem d’aguantar sorolls, males olors, roncs… però hi havia uns límits. Havíem llegit blogs d’altres viatgers que deien que si el pressupost per dormir aquella nit era de 6,5€ i trobaven un hostel de 7,5€, continuaven buscant encara que haguessin de caminar 1 hora per tal de trobar-ne un que els entrés en el pressupost. Nosaltres ho teníem claríssim: si havíem de pagar una mica més, pagaríem.

Un altre tema era el menjar. Està clar que en un viatge com aquest has d’estalviar en tots els àmbits i el que no pots fer és anar al restaurant cada vegada que et vingui de gust. Però entre anar al restaurant i passar gana hi ha molt camí i nosaltres també teníem clar que no passaríem gana. Fent càlculs del que hem gastat durant tot aquest any, ens surt que diàriament i per persona ens hem gastat 9,5 € en menjar. Si tenim en compte que amb això hem esmorzat, dinat i sopat cada dia i que ens ha donat per beure una mica de vi de tant en tant o per tastar més de 90 cerveses del món, doncs creiem que ho hem fet força bé.

L’altre tema important pel que fa al pressupost són els transports. I en aquest cas podríem donar les mateixes explicacions que en els dos apartats anteriors, entre poc i massa. Ens hem fet tota Sud-Amèrica en sis mesos agafant només 3 avions; dos eren obligats i el tercer ens sortia igual de preu que anar en bus. Ens obligaven a comprar un vol de sortida de Brasil per poder entrar al país i per anar de Colòmbia a Panamà el millor que pots fer és anar en avió, ja que no hi ha frontera terrestre. És veritat que en algun cas podríem haver agafat busos més cutres per exemple a Argentina i Perú, però si has de fer més de 20 hores al menys que hi hagi un mínim de comoditat, no creieu?

Tenint en compte tot això, la conclusió a la que vam arribar abans de sortir de viatge va ser que si en algun moment ens agobiàvem pel que fos i deixàvem de passar-nos-ho bé, plegaríem veles i tornaríem cap a casa, tan frescos i tan contents. Però el que hem constatat és que això de viatjar ens encanta! Bé, de fet ja sabíem que ens encantava, el que no sabíem és que viatjar d’aquesta manera també ens encanta. Això sí, i no ens n’amaguem: en algun moment del viatge també ens hem preguntat: què collons fotem aquí?! i qui ens mana ficar-nos en aquests fregats?! ;)

En el que també hi va haver unanimitat va ser en decidir que si hi havia alguna mala notícia provinent de casa referent a alguna malaltia o semblant a la família, ens en tornàvem.

I malauradament, això és el que ha passat. Ara fa unes setmanes vam rebre una molt mala notícia, que ens va deixar bastant tocats anímicament. El pare d’en César té uns problemes de salut que fan que hàgim decidit posar punt (ja veurem si final) a la nostra aventura. Com ens van dir uns amics viatgers (gràcies a tots pels ànims rebuts!), en un viatge com aquest has de tenir el cap al 100% centrat en el viatge i en les darreres setmanes nosaltres teníem el cap entre Austràlia i Barcelona i així no podíem continuar. La cosa està clara: Àsia no es mourà de lloc i podem anar-hi d’aquí uns mesos, però la família ens necessita ara.

O sigui que estarem una temporada per Catalunya (i voltants, perquè algun viatge haurem de fer en aquests mesos per treure’ns el síndrome d’abstinència), si més no, fins que es recuperi el pare d’en César. I després ja veurem si acabem allò que vam començar ara fa poc més d’un any, la nostra volta al món. Tant de bo, això només sigui una aturada en el camí i d’aquí uns mesos tornem a fer les motxilles per acabar la “feina” pendent.

Han estat 372 dies d’alegria; de visitar llocs increïbles, de conèixer persones que ara ja formen part de la nostra història, de conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos, individualment i com a parella. 372 dies que no canviem per res del món. Estem d’acord en què ha estat la millor decisió que hem pres a les nostres vides i des d’aquí volem encoratjar a tots aquells als que en algun moment se’ls hi hagi passat pel cap la idea de fer un viatge com el nostre; que no ho dubtin, que no se’n penediran gens ni mica. Som una mica més pobres (no gaire, no us penseu) en diners, però tot el que hem après i ens emportem d’aquesta experiència no s’ensenya a cap màster, ni té preu.

Hem tornat a casa amb una barreja de sentiments. Estem contents i amb moltes ganes de veure i estar amb la família i els amics (no som de pedra, us hem enyorat molt!), però també estem tristos. Tristos pel motiu que ens fa tornar a casa i tristos per no poder acabar del tot la nostra aventura. I evidentment, també estem neguitosos per veure com aniran aquests propers mesos després d’un any de llibertat absoluta. Així que ja ho sabeu: comptem amb tots vosaltres per fer-nos la tornada una mica més fàcil.

Continuarà…