Weekend a Lodi

El cap de setmana a Lodi no comença tan bé com ens hagués agradat. L’aeroport d’Orio al Serio està a només 50 km de Lodi, però fer-los per carreteres locals plenes de rotondes un divendres nit, es fa etern. Quan aterrem ens estan esperant l’Arianna i en Luca, que tot just aquesta setmana han estat al llit amb febre i pobres no estan per gaires festes. I per acabar-ho d’adobar, els hi hem portat uns regals, i tot i que a l’Ari li encanta la torta de torró d’Alacant, en Luca està fent una dieta estricta per culpa d’uns nivells de colesterols massa alts i haurà d’esperar un temps per menjar-se el pernil 🙁

L’Arianna és la filla d’en Salvi i la Rosana, uns amics dels pares de la Mònica. Amb ella i en Luca vam coincidir a Sidney ara fa 6 mesos. Ells estaven en el seu any sabàtic australià i nosaltres arribàvem a aquell país per passar-hi un parell de mesos. Vam veure’ns un parell de dies: un cafè, un sopar i alguna sobretaula van ser suficients per que quan deixàvem Austràlia camí de Singapur, rebéssim una invitació per visitar-los a casa seva a Lodi.

Lodi és una ciutat de la Lombardia, amb poc més de 40.000 habitants situada uns 35 km al sud de Milà i coneguda pel César pel seu equip d’hoquei sobre rodes, l’Amatori Lodi. De fet, en Luca juga a aquest esport i el seu pare va dedicar-s’hi professionalment als anys 80, arribant a jugar contra el Barça a la Copa d’Europa.

Ens van dir que amb un dia en teníem prou per veure la ciutat i ens van preguntar què volíem fer dissabte. La Mònica no havia estat mai a Milà i en César tot just unes hores allà cap el 1989, quan les supercopes d’Europa es jugaven a doble partit i el Barça en va perdre una contra l’AC Milan de Rijkaard i Van Basten. Així que vam agafar un tren i en poc més de 40 minuts ens plantàvem a Porta Garibaldi.

Un cop surts al carrer et trobes l’edifici d’Uni Credit. I què té d’especial aquest edifici? Doncs que és més alt que Il Duomo, la catedral de la ciutat. Durant segles, segons la tradició milanesa, cap edifici podia sobresortir per damunt de la Madoninna, l’estatua a la part més alta de la catedral. Aquesta tradició ja es va deixar de banda a mitjans segle vint i en el desenvolupament arquitectònic des de Porta Garibaldi fins a Piazza della Repubblica es troben uns quants gratacels més alts que Il Duomo.

Deixem l’estació de tren i caminem en direcció al Duomo. La primera parada la fem a la Facultat de Belles Arts, un edifici antic amb un pati interior molt maco on l’Arianna va estudiar la carrera. Una mica més enllà arribem a la plaça on es troba el Teatro allà Scalla, més conegut com l’Scala.

 

I en un tres i no-res ens plantem davant de la Galleria Vittorio Emmanuelle II, un altra de les visites obligades de la ciutat. Es tracta d’un passatge cobert que uneix la Piazza della Scala amb la Piazza Duomo. Té forma de creu i un gran espai octogonal al mig amb una alçada de 47 metres. A banda de cafès i restaurants es poden trobar les botigues de les marques de moda més prestigioses.

 

Quan hem sortit aquest matí de Lodi, l’Arianna ja ens ha avisat que per dinar aniríem a un lloc molt típic a menjar alguna cosa ràpida a peu dret. Al costat de les galeries es troba el forn Luini, com diu el cartell del carrer: Forno dal 1888. O sigui fa més de 125 anys que es dediquen a fer panzerotti, una mena d’empanades farcides que poden ser fregides o fetes al forn. Nosaltres tastem les de salame picante, la d’olives, ceba i mozzarella i la d’espinacs amb ricotta. Amb un preu més que raonable per tractar-se de Milà, s’entén la quantitat de gent que està fent cua al carrer quan hi arribem.

 

I amb la panxa plena ens en anem a veure Il Duomo, un tros de catedral que no te l’acabes. El César la recordava ben negra, i en Luca ens explica que hi ha un sponsor, que permet que sempre hi hagi una part de les façanes que s’estigui restaurant; d’aquí el seu color blanc immaculat. En el punt més alt es pot veure el color daurat de l’estàtua de la Madoninna.

 

La visita a l’interior és gratuïta, i després d’una petita cua, on entre altres coses et diuen que si ets mascle t’has de treure la gorra del cap, passem a l’interior. Només podem dir que és espectacular, de fet és la cinquena catedral més gran del món i l’espai interior amb les enormes columnes de la nau principal fa que et quedis bocabadat.

Encara no hem dit res de la temperatura que ens hem trobat a Lodi i Milano però els 6 graus de màxima i 2 sota zero de mínima tampoc fan que tinguis moltes, moltes ganes de caminar pel carrer. Com encara ens queda una estoneta caminant fins al Castello Sforzesco (l’última visita a Milà), decidim fer un kit-kat i prendre un cafetó, no tant pel cafè sinó per estar una estona asseguts calentets, encara que ens la clavin una mica (2,5 € un espresso).

Després de pujar una mica la temperatura corporal, arribem fins al castell, una construcció del segle XIV que rep el seu nom de Franzisco Sforza que el 1450 s’encarrega de la reconstrucció del mateix. Avui dia inclou diversos museus; entre ells l’Arqueològic, d’art antic, una pinacoteca, mobles vells… En els darrers anys s’hi han trobat dibuixos de Caravaggio i Leonardo da Vinci, alguns d’ells amagats sota diverses capes de guix durant segles.

 

Amb això donem per tancada la visita a Milà.

Diumenge ja hem pactat no esmorzar a casa. Fem un cafè i cap a La Lombarda -la pastisseria de tota la vida del centre de Lodi- per comprar unes pastes. Tampoc ens podem atipar massa perquè al migdia tenim una cita a casa dels pares de l’Arianna.

 

Després de fer un volt pel Mercatino, mercat que es fa el primer diumenge del mes i on pots trobar de tot: mobles antics, bicicletes, roba, bisuteria discos… (fins i tot vam veure-hi un semàfor!), arribem a La Piazza della Vittoria. Aquesta és el centre neuràlgic de Lodi i ens recorda una mica la plaça de Vic, però en petit i amb el terra empedrat. En Luca ens explica que és el lloc on diumenge al matí es reuneix tothom per fer-la petar i prendre alguna cosa abans d’anar a dinar.

Sobresurt per sobre dels altres edificis de la plaça el Duomo. Sí, aquí com a Milà també hi ha Duomo, de fet és la paraula que es fa servir per a l’església principal de la ciutat, la major part de les vegades, la catedral. Entrem per veure-la i en Luca ens diu que baixant unes escales es pot anar a l’església de San Bassiano, patró de la ciutat, que es troba a dins de l’actual Duomo.

Just a tocar de la plaça es troba la Chiesa dell’Incoronata, el principal monument artístic de la ciutat. Una obra mestra de l’arquitectura i la pintura de finals del segle XV. Arribem un pel tard i ja ha començat la missa del matí. Fins a quarts de quatre de la tarda no la tornen a obrir als turistes, així que aprofitem quan s’acaba el “servei” per entrar-hi mentre surt la gent i donar un cop d’ull ràpid. Ens quedem impressionats. Tota l’ornamentació en blau i or és realment molt maca.

L’Arianna ha anat ha donar un cop de mà a sa mare amb el dinar i el seu lloc el pren en Salvi, el seu pare. Ens costa seguir-lo per la ciutat, perquè porta un ritme que ens deixa amb la llengua fora. Després de la visita a l’Incoronata, ens diu que la ciutat està plena d’esglésies i que una altra que val la pena veure és la de Sant Francesc. En Luca es queixa dient que està molt lluny però realment el centre de la ciutat és petit i en cinc minuts hi som. La pena és que quan arribem està tancada.

I així, a ritme de cursa atlètica, se’ns fa l’hora de dinar. Arribem a casa d’en Salvi i la Rosana cap a la una i tal i com ens ha passat a casa de l’Arianna i en Luca, no ens deixen fer ni ajudar en res. La taula ja està parada i només falta que seiem i comencem a dinar. El pare de la Mònica ja ens havia avisat de les virtuts culinàries de la Rosana i ara després de l’àpat podem donar-ne fe. De primer, lasanya; de segon, carn rostida amb polpette di melanzane (una mena de mandonguilles d’albergínia) i peperonata (sanfaina) i per postres, torta di mele (pastís de poma).

El primer desig després d’aquesta bacanal és estirar-se al sofà i dormir una bona migdiada, però fem bondat i anem a fer una darrera visita per tal de facilitar la digestió. En Salvi ens proposa agafar el cotxe i apropar-nos a Lodi Vecchio. Allà es troba la basílica de San Bassiano. L’església original data del segle V i agafa el nom del patró de la ciutat quan aquest mor el 409 i és enterrat a la basílica. Fot un fred que pela, gairebé podríem dir que fa més fred a dins que a fora, així que fem una visita ràpida i tornem per acabar-nos el pastís de poma que hem deixat a mitges fa una estona.

 

Han estat dos dies que ens han anat molt bé per agafar aire. Els dos darrers mesos han estat bastant durs i necessitàvem desendollar una mica. Ja portem 5 mesos de “kit-kat” del viatge i sembla que la cosa comença a millorar. Encara no veiem el final del túnel, però creiem intuir una claror que no pot ser res més que la sortida.

Grazie Arianna, grazie Luca, grazie Salvi e Rosana.

Sono stati due bellissimi giorni e ci siamo sentiti come a casa nostra. Ci vediamo a Barcellona la prossima volta. Un abbraccio forte.

Ragazzi, prossima volta voliamo a Linate, promesso! 😉