Canvi de plans

Després de l’ensurt al Nepal i el break de quinze dies a Barcelona, aquí estem de nou. Necessitàvem canviar el xip i vam decidir canviar també la nostra ruta prevista. Així que enlloc d’estar a l’Índia, us estem escrivint des de Rússia, més concretament des de St. Petersburg. I això gràcies a una conversa nocturna al Poble Sec amb la Carme i el Christian, amb uns pintxos i unes cerveses entre mans. Si no hi ha cap altre imprevist 😉 la idea és acabar aquesta primera part del viatge d’aquí unes setmanes a Ulan Bator (Mongòlia), tot seguint la ruta del tren transmongolià.

En primer lloc volem fer un suggeriment a Vueling: cal sortir de Bcn a les 23.00 h per arribar a St. Petersburg a les 4 de la matinada? És necessari? El que és, és una putada (amb perdó), perquè no dorms gens a l’avió i et passes tot el primer dia de viatge com un zombie.

Anem per feina! St. Petersburg va ser fundada al 1703 pel Tsar Pere el Gran i durant 200 anys va ser la capital de l’imperi rus. Amb l’esclat de la Revolució Russa, la ciutat es va convertir en centre de la rebel·lió i la capital va ser traslladada a Moscou. Amb la victòria dels bolxevics, la creació de la Unió Soviètica i la mort de Lenin el 1924, la ciutat va canviar el seu nom per Leningrad.

Avui dia aquest passat es respira passejant pels seus carrers. A la ciutat, l’adjectiu imperial li ve com anell al dit. Avingudes amples, tots els edificis de la mateixa alçada, palaus a cada cantonada…

A aquesta arquitectura majestuosa se li suma la presència de l’aigua a la ciutat. Sant Petersburg la travessen nombrosos canals i afluents del riu Neva i es poden trobar més d’un centenar de ponts. Durant el període de navegació, entre abril i novembre, cada nit hi ha 22 ponts del Neva i els seus canals principals que s’obren per deixar pas als vaixells que entren i surten cap al Bàltic.

Més enllà dels edificis i canals, a la ciutat també hi ha nombroses esglésies. Potser la més coneguda és la del Salvador sobre la Sang Vessada, però com que encara no hem anat a visitar-la, aquesta la deixarem pel proper post. Les que sí hem vist, han estat dues de les catedrals més grans de la ciutat, ambdues ortodoxes. La catedral de Kazán és la més important de la ciutat al ser la seu del bisbe ortodox de Sant Petersburg. La de Sant Isaac és la construcció religiosa més alta de la ciutat, i en sobresurt la seva cúpula de 26 metres de diàmetre. Es pot pujar a una balconada que hi ha al peu de la cúpula, des d’on es tenen unes bones vistes de la ciutat.

Una de les coses que també ens ha cridat molt l’atenció és la profunditat del metro. Hi ha estacions que estan a més de 100 m sota terra. Per accedir a les andanes, cal agafar unes escales mecàniques interminables, que rellotge en mà, es triga uns 2 minuts i mig en pujar o baixar. Les estacions no són tan maques com les del metro de Moscou (segons ens han explicat), però n’hi ha algunes, com la d’Artovo, que déu n’hi do. El que sí hem trobat una mica antiquat és el sistema de pagament. No hi ha bitllets individuals sinó que has de comprar tokens, que són com unes monedes de mentida que has d’introduir als torns per a que et deixin passar. També pots comprar una targeta electrònica que pots anar recarregant, però si només vens per uns dies, no surt a compte.

Com diu la Julia, la nostre couch dels primers dies, el temps a St. Petersburg és “unpredictable”. Així hem tingut dies que després d’un sol espatarrant i bastanta calor s’ha ennuvolat el cel i ha començat a ploure. Per això sempre va bé deixar-se algun museu per visitar en aquests casos. Ara fora conyes, l’Hermitage és una visita obligada si estàs a St. Petersburg. I no només pel contingut, sinó pel continent. La col·lecció del museu ocupa sis edificis, sent el més impressionant el Palau d’Hivern, residència dels antics Tsars.

El museu és realment gran. Vam estar-hi 3 hores i pràcticament només vam veure una de les tres plantes que té. De fet ja sabíem que en un sol dia era impossible veure-ho tot. El museu té més de 3.000.000 d’objectes i d’obres d’art (no totes exposades). Algú va dir que si es dediquessin només 2 segons a cadascuna d’aquestes obres d’art, estaries 70 dies sense sortir del museu.

De la segona planta ens interessava la col·lecció de pintura impressionista, però ara fa un temps que l’han traslladada a l’edifici que el museu té al davant a l’altra banda de la plaça i al qual es pot accedir amb la mateixa entrada. I parlant d’entrades, estem molt contents que el carnet universitari de la Mònica -caducat de fa 4 anys- encara serveixi per estalviar-nos una de les dues entrades (10€).

El museu per una banda dona al riu Neva i per l’altra a la Plaça del Palau, una plaça enorme tancada al trànsit amb la Columna d’Alexandre al mig. Volíem fer algunes fotos de la plaça, però aquests dies hi han estat muntant l’escenari de fi de festa de l’equip d’hoquei gel de la ciutat, que fa uns dies ha guanyat el campionat.