Gorkhi-Terelj Park

Des que vam sortir de casa ara fa gairebé un mes, pràcticament només hem vist que ciutat rere ciutat, així que ja teníem ganes d’una mica de natura i de caminar.

Abans d’anar cap al desert del Gobi (que intuïm que serà més de furgoneta que de caminar), vam seguir els consells de la Sofía, que ens va donar el contacte d’una família al parc Gorkhi-Terelj, un parc nacional a uns 40 km d’Ulan Bator, per poder passar-hi un parell de dies. La majoria de campaments de gers d’aquest parc estan molt orientats al turista i pràcticament tots estan situats al voltant de la famosa pedra tortuga. Nosaltres preferíem alguna cosa més autèntica i per això vam anar a petar a can Nacagaa.

Arribar-hi no va ser fàcil. Encara que sembli mentida, des d’Ulan Bator només surt un autobús al dia cap a Terelj. I ens va costar una mica assabentar-nos del lloc i l’hora de sortida: davant l’hotel Narantuul (Peace Avenue) a les 16 hores. Quan va arribar el bus els mongols van anar corrent a empentes i traient colzes per pujar-hi els primers, ja que és un trajecte de més de dues hores, i si no agafes lloc, l’has de fer dempeus.

Quan ja portàvem una hora de viatge vam parar a un poble, on va pujar un fotimer de gent, entre ells una dóna que ens va posar a sobre una caixa amb un pastís a dins. També va pujar el Terguell, un nen d’uns 10 anys que volia practicar l’anglès, i vam estar una bona estona xerrant amb ell.

En aquest punt estàvem patint una mica perquè no sabíem on havíem de baixar del bus. Portàvem un paper escrit en mongol que ens havia fet una amiga de la Sofía i que havíem d’ensenyar al conductor, que no ens va fer ni cas. Sort d’un iaio que ens va dir que ell sabia on era i que ens avisaria.

Quan vam baixar del bus, no hi havia ningú i teòricament ens havia de recollir algú del ger. En 5 segons va aparèixer un noi a cavall que es va presentar com el germà de la propietària del ger i ens va dir que en 500 m arribaríem a l’allotjament. Devien ser 500 m de pagès perquè vam trigar més de 25 minuts en arribar-hi.

Un cop vam arribar vam veure que el lloc valia la pena: només 3 gers a banda del de la família, al costat del riu, envoltat d’arbres i amb uns quants cavalls pasturant per allà.

En aquest tipus d’allotjaments pagues per dormir al ger i per 3 àpats (en aquest cas, 45000 tugriks per persona, uns 21 €). Quan vam arribar ja teníem el sopar a taula, a més d’un termo d’aigua calenta per fer cafè o te. Poc després va venir un home i va encendre l’estufa, perquè tot i que estem al juny i durant el dia fa molta calor, en aquestes contrades les nits són molt fredes.

Al matí següent ben d’hora, després d’esmorzar, vam agafar els entrepans que ens havien preparat com a pícnic, i com no volíem fer cap excursió a cavall, vam decidir anar caminant fins a la tortuga de pedra. El que no sabíem era que estava tan lluny. El primer repte va ser sortir sols fins a la carretera principal. Vam trigar més de 30 minuts però ho vam aconseguir. Llavors vam enfilar la carretera i vam recular uns 8 km fins el trencant.

Després de dues hores i mitja caminant, vam arribar a la Turtle Rocke, que és una roca enorme que suposadament té la forma d’una tortuga (cap i closca). Vam veure gent que hi pujava per la banda de darrere, però nosaltres no ens hi vam animar.

Un parell de kilòmetres més enllà hi ha el monestir Günjin Süm, i ja que estàvem allà, vam decidir anar-hi. Després de 3 hores caminant i sota un sol de justícia, se’ns va fer llarga la pujadeta fins el monestir. Però cal dir que és un lloc que val la pena visitar, no només per les vistes que es tenen des d’allà, sinó perquè el temple és molt xulo. És petit però molt diferent als que hem vist fins ara.

Aquí ja estàvem trinxats. Així que ens vam encomanar a Buddha per a què alguna ànima caritativa ens baixés, almenys fins la tortuga de pedra, en cotxe. Una parella jove molt maca i que no parlava anglès, ens a veure la cara de cansats i van fer-nos pujar al cotxe. Al costat de la tortuga hi ha un petit supermercat amb preus força raonables tenint en compte on està, i allà ens vam comprar el millor Minute Maid fred que ens hem begut mai. Vam aprofitar per fer un mos als entrepans i la Mònica ja va començar a pensar en què algú més ens acostés a “casa”. Així que vam anar caminant fins la carretera principal i allà la Mònica va aixecar el polze a tot aquell que passava. Després d’insultar als 10-12 primers que no es van aturar, es va parar una altra parella, aquest cop més gran, d’uns 50 anys. No parlaven gaire anglès, però ens vam fer entendre. En un trajecte de 10 minuts, vam tenir temps de parlar de Messi, de Cristiano Ronaldo, de la casa de la mare de la senyora i fins i tot es van ensenyar a dir gràcies en mongol: bayarlalaa.

Un cop arribats al ger només quedava refrescar-nos una mica al riu i descansar gaudint del paisatge.

Ah! I per si algú de vosaltres té pensat anar al Terelj aquest cap de setmana, només dir-vos que el bus de tornada a Ulan Bator és a les 8 del matí. Així que per passar un dia al parc, heu de fer-hi dues nits. 😉