Tour pel desert del Gobi (Dies 7-8-9)

Els primers quilòmetres del setè dia els fem en una de les parts més desèrtiques des que hem començat el tour. Ja feia un parell de dies que vèiem pasturar camells a prop dels gers on acostumen a parar els turistes, però avui en veiem unes quantes manades apartats de tot i de tothom. Els paisatges són molt macos i demanem un parell de vegades al conductor que s’aturi per fer fotos i de passada estirar les cames.

Entre una cosa i l’altra se’ns fa l’hora de dinar. Hem estat comentant entre nosaltres que no creiem que en Víctor tingui 4 anys d’experiència, tal i com ell diu, però el que si és segur és que no és la primera vegada que fa aquest recorregut. Avui ens avisa que dinarem en un “nice spot” i realment té raó. Cap a les 12h arribem a un riu on com sempre ens deixa una horeta per fer un volt abans que estigui preparat el dinar.

Després d’un parell d’hores més de cotxe arribem a les ruïnes d’un antic monestir. Hi ha altres monestirs a la zona, però aquest queda just en la direcció del recorregut i tothom aprofita per fer-hi una visita. Realment són ruïnes, perquè en l’època comunista es van destruir els temples i avui dia no es pot apreciar gairebé res. Tenen un petit museu amb peces trobades en el recinte, però perquè us en feu una idea, el museu és un ger.

No hi estem gaire estona, primer perquè tampoc hi ha gaire cosa a veure i després perquè cau un sol de justícia. Aquí ens trobem una altra vegada al grup de les noies alemanyes i sort que en tenim. Una mica més enllà de les ruïnes fem una parada tècnica per acabar de comprar quatre coses i quan ja estem sortint del poble, l’Ochiro, el nostre conductor, es queda amb el canvi de marxes a la mà. Mentre nosaltres posem una cara de: òsties, l’hem cagada! i pensem que haurem d’esperar no sé quant de temps en aquell poblet perdut, l’Ochiro comença a riure com un nen petit aixecant el canvi amb la mà. Tot una mica surrealista.

Però com us hem dit, sort en tenim de l’altre grup. En aquests dies hem fet conyes vàries sobre l’estat de les furgonetes. Llegint blogs vam veure que tothom en algun moment o un altre tenia algun problema tècnic, però això ens sembla més greu. Aquests darrers dies els dos conductors s’han passat hores revisant les furgos quan arribàvem al ger. Quan no treien una roda, es passaven una hora els dos estirats sota el cotxe remenant no sabem què, però almenys portaven eines i recanvis pel què pogués passar. Sort que l’altre conductor portava un canvi de marxes de recanvi i en un plis-plas estàvem de nou a la carretera. Perquè us en feu una idea, us deixem unes fotos d’altres moments “trata de arrancarlo, Carlos”.

A les negociacions de l’altre dia vam acordar fer més quilòmetres un cop vist el monestir per tal de poder arribar el darrer dia fins al parc Hustai sense fer una matada de furgoneta. Però el problema amb el canvi de marxes ens va fer canviar els plans i vam fer nit més a prop del que pensàvem.

Però la jugada ens va sortir molt bé. Vam trobar una família nòmada de les de veritat, d’aquelles que mai han allotjat a turistes. Ens van deixar un ger per nosaltres sols i l’àvia de la família ens van portar un bol gegant amb galetes i una mena de quallada seca de gust semblant al parmesà, però tan dur que era impossible de menjar. Una llàstima perquè al César li agradava força. En lloc de marxar, la dona va seure allà amb nosaltres sense dir res, només mirant a veure què fèiem. Ens va semblar que no volia deixar sols als seus convidats, tot i que no pogués comunicar-se amb ells.

El millor va ser la reacció dels nens quan vam arribar. Ens miraven amb una cara barreja de curiositat i por. El César va fer un petit intent d’apropar-se a jugar amb ells però una nena va sortir corrents i plorant. Poc a poc i a mida que anava passant el temps, s’anaven apropant més i finalment vam aconseguir que gairebé tots, i hi havia un fotimer de nens, volguéssin jugar amb nosaltres.

Primer vam estar saltant a la corda amb la nena més gran perquè veiessin que érem de fiar 😉 i després vam ensenyar als més petits un parell de jocs de picar de mans que van triomfar molt. Ens va robar el cor una nena d’uns 5 anys amb vestidet i cua, que després d’agafar-nos confiança, se’ns tirava als braços tota l’estona. Entre les abraçades i el seu somriure, ens va faltar poc per ficar-la a la furgoneta i emportar-nos-la amb nosaltres.

Això sí que estava sent una autèntica “nomadic family experience” però encara quedava una darrera sorpresa. Cap al tard van arribar les ovelles i cabres que havien estat pasturant pels voltants. Un dels homes va muntar a cavall, va agafar un pal llarg amb una corda i va començar, com si estigués en un rodeo, a agafar cabres i ovelles amb el llaç. El tema era que aquella nit tocava matança. I no s’hi van posar per poc: van matar dues ovelles i tres cabres. Ens pensàvem que seria un espectacle molt més gore, però la veritat és que ens va semblar tot molt net i professional.

Una vegada l’animal estava panxa enlaire, una dona agafava les potes del darrera mentre que el “carnisser” amb les seves cames immobilitzava l’animal, li feia un tall al ventre i ficava la mà dins per trobar-li l’aorta i seccionar-la amb els dits. En un tres i no-res, la feina estava feta. El que més ens va cridar l’atenció va ser veure com els nens viuen aquest procés amb tota la naturalitat del món. Un cop els 5 animals eren morts, tota la família es va posar a fer feina per netejar la carn. Vam preguntar i ens van explicar que tres dels animals eren per vendre el dia següent a Ulan Bator, mentre que els altres dos eren per consum propi.

Sense dubte, aquest ha estat el millor dia del tour pel que fa a la interacció amb la gent local.

El vuitè dia va ser un conyàs. No teníem altra cosa a fer que conduir més de 300 km, així que ja teníem clar que ens passaríem tot el dia a la furgoneta. Però també vam tenir un punt de sort quan vam trobar per casualitat un grup molt gran de nanos a cavall que s’estaven entrenant per les festes del Naadam que comencen en pocs dies. Vam poder veure una cursa de cavalls a camp obert i després vam poder veure els cavalls de prop un cop van arribar. El més curiós és que segons ens va explicar en Víctor, els genets tenen entre 4 i 10 anys. Els cavalls mongols són més petits que els que estem acostumats a veure i per ser més ràpids, com menys pes portin, millor.

Aquella nit, que era la darrera, en principi ens tocava acampar una altra vegada. Però el temps va començar a empitjorar i feia molt de vent, així que el conductor i el guia van decidir buscar una altra família, per així poder dormir dins un ger. I per segon dia consecutiu, els plans “no planejats” van ser els que millor van sortir. En aquest cas, vam anar a parar a una família que ens va cedir el ger dels avis, i on vam poder jugar amb els nens, la Mònica i la Nitzan es van poder emprovar el vestit de boda de la senyora de la casa, i qui va voler va poder munyir una vaca, o almenys intentar-ho.

Pel darrer dia només ens quedaven uns 40 km fins a arribar al parc nacional Hustai. Allà la principal atracció són els cavalls salvatges, els cavalls Przewalski. Aquests es van extingir als anys 60, però a començaments dels anys 90 es van introduir alguns exemplars provinents d’Holanda. Avui dia n’hi ha uns 300 al parc nacional. Vam tenir molta sort perquè vam trigar molt poca estona en trobar la primera parella de cavalls salvatges. Gairebé semblava que estiguessin allà posats expressament. Però com que no ens conformàvem amb això, vam conduir una estona més i vam fer una caminada per la muntanya i vam trobar un grup més gran una mica més allunyat.

Cap a les 5 de la tarda arribàvem a Ulan Bator, bastant cansats del viatge però molt contents perquè havia estat un tour molt xulo. Això sí, tres últims consells pels qui vulgueu fer un tour d’aquest tipus. El primer és que encara que 9 dies sembli molt, fer-ho en menys suposaria fer molts km al dia, la qual cosa es una bogeria. El segon és que encara que els àpats estan inclosos, no està de més portar alguna cosa per picar per entre hores, si més no pels primers dies, abans de parar a alguna de les ciutats on hi ha botigues. I per últim, amb dues bateries de la càmera de fotos, no en tindreu prou. Nosaltres vam tenir la sort que el David i la Nitzan portaven un petit panell solar, amb el qual vam poder carregar la càmera.

L’endemà de la tornada vam quedar tots 6 per dinar, per acomiadar-nos i intercanviar fotos i vídeos del tour. Gràcies amics per aquests dies tan divertits!