Cel blau a Beijing
I per fi, va sortir el sol! Tenint en compte que ens quedaven només dos dies i mig a Beijing, vam haver de decidir quines eren les nostres prioritats, ja que era impossible veure-ho tot. El que teníem clar és que no podíem marxar de la capital sense visitar la Ciutat Prohibida, així que en veure el cel blau, cap allà que vam anar.
Com està just davant de la plaça Tiananmen, vam aprofitar per tornar a creuar-la, ja que el primer dia no feia massa goig, tota grisa. Era com caminar per una altra plaça; de fet, ens va semblar que amb sol i el cel blau, no estàvem a la mateixa ciutat dels primers dos dies.
I com ja anàvem una mica justos de temps (la Ciutat Prohibida tanca a les 5 de la tarda i recomanen unes 3-4 hores de visita), vam anar fent via cap allà. Vam haver de fer 25 minuts de cua per comprar les entrades, i aquí volem destacar la utilitat de tenir un carnet d’estudiant (l’entrada d’adult val 60 iuans i la d’estudiant 20).
La Ciutat Prohibida va ser construïda entre el 1407 i el 1420 i al llarg de 3 segles va servir com a palau imperial dels emperadors de les dinasties Ming i Qing. El seu nom es deu a que el recinte no es podia trepitjar, a no ser que es tingués un permís especial de l’emperador.
La Ciutat està dividida en dues parts: la més propera a la plaça Tiananmen és la part on es celebraven cerimònies i actes polítics, mentre que l’altra part era la zona residencial de l’emperador, la seva dona, els fills i les concubines. No us podeu imaginar com n’és de gran tot plegat! Es tracta del recinte imperial més gran del món, que fa un quilòmetre de llarg i 750 metres d’ample, tot plegat envoltat per una muralla, amb un fossar amb aigua a la part exterior.
Com podeu veure a les fotos, el color que predomina en la construcció de la Ciutat Prohibida és el groc mostassa, i això es deu a que el groc és el color de la família reial. I parlant de fotos, volem destacar la paciència del César, que no té límit, i és capaç d’esperar-se 10 minuts per fer una foto sense xinesos (des d’aquí una salutació a en Joan de Voltant pel Món i a en Víctor, que són de la mateixa escola). I és que encara que no ho veieu a les imatges, allò semblava un formiguer. I això que des de l’1 de juny d’enguany, s’ha limitat la venda de tiquets per dia a 80.000!!!!
A la Ciutat Prohibida s’hi entra pel sud i la sortida és pel nord. Nosaltres vam estar-hi unes 3 hores, sense anar massa de pressa, però tampoc entretenint-nos a cada pavelló. Un cop en vam sortir, ens vam trobar de cara amb el Jinshan Park, on per només 2 iuans, pots fer una caminada i pujar a un turonet, on hi ha un temple i des d’on es tenen unes bones vistes de la Ciutat Prohibida i de tota la ciutat. Del que també vam tenir unes bones vistes va ser de la fumarada que sortia d’una fàbrica de fusta que es va incendiar aquella mateixa tarda i que va sortir a les fotos de milers de turistes.
L’endemà també havia de fer bon temps, i havíem quedat amb en Pedro i en Víctor per anar a visitar un dels trams de la Gran Muralla Xinesa. Ells ja havien visitat Mutianyu en una altra ocasió, així que després de les pertinents deliberacions, ens vam posar d’acord per anar a Jinshanling, un dels trams més llunyans de Beijing, i per tant, amb menys turistes. I aquí va començar l’aventura!
A les 7 del matí ens trobàvem a l’estació de busos de Dongzhimen, des d’on suposadament havia de sortir un bus turístic que feia el trajecte directe d’anada i tornada a Jinshanling. Però només arribar, una senyora xinesa amb una camisa de “treballadora” de l’estació ens va dir que no existia aquest bus, i que havíem d’agafar el 980, que ens deixaria a prop. Ens va donar mala espina i no li vam fer cas i vam sortir de l’estació en busca del bus turístic. Vam trobar la parada, però no el bus, i la senyora ens anava seguint i parlant en xinès amb tothom amb qui nosaltres parlàvem. I és que 4 turistes són molt llaminers! Vam tornar a l’estació, on vam preguntar a una noia d’informació, que ens va dir que agaféssim el 980 fins a Miyun i després un mini-bus (el 37, 50 o 51) fins la muralla. En aquestes la senyora seguia darrere nostre i el Pedro va perdre els papers i fotent-li 4 crits, li va aixecar la mà, a veure si així ens deixava en pau. I és que ja portava més de mitja hora perseguint-nos! La xinesa es va posar com una moto, cridant en xinès i maleint totes les nostres famílies. La gent ens mirava, és clar!
A la primera parada de Miyun, hi havia 5 o 6 taxis esperant i van pujar al bus uns senyors preguntant si anàvem a Jinshanling. Nosaltres teníem clar que volíem agafar un dels mini-busos i no pagar de més, i semblava que el conductor del 980 estava de la nostra part, perquè amb una mirada ens va fer entendre que a aquells, ni cas. Vam baixar a la següent parada. Mentre miràvem quin mini-bus agafar, van arribar 4 estudiants xineses que ens van dir que estàvem en el sentit equivocat, que calia creuar el carrer. Elles volien anar a Simatai, un tram de la muralla proper a Jinshanling. La nostra sorpresa va ser quan dins el següent 980 va arribar la senyora xinesa!! Semblava un malson! Entre Dongzhimen i Miyun hi ha una hora de viatge, i aquesta senyora ja portava més d’una hora i mitja assetjant-nos!! Per un moment vam pensar que vindrien els seus amics taxistes a venjar-se… Però ella continuava dient-nos (i també a les noies xineses) que no hi havia bus a Jinshnaling i que el seu “driver” ens podia portar per 50 iuans cadascun.
Just en aquell moment va arribar un 51, i encara que el conductor ens va dir que no anava a Jinshanling però sí a Simatai, vam pujar-hi només per perdre de vista aquella bruixa. Ja només ens importava arribar a la muralla, ens era igual a quin tram.
En arribar a Simatai una hora i mitja més tard (ja eren gairebé les 12 del migdia), ens vam trobar amb un poble xinès de mentida, el que s’anomena un “fals històric”. I el més fort és que per visitar-lo, s’havia de pagar una morterada! Menys mal que un jove treballador que parlava anglès ens va portar fins la guixeta, on es podia comprar el tiquet només per la muralla. Des d’allà, un shuttle et portava fins el punt on comença el camí de pujada fins la muralla, que si no tens ganes de caminar, pots fer en telefèric (90 iuans més, només un trajecte).
Entre no trobar el bus turístic, la dona timadora, el mini-bus etern i el shuttle, se’ns va fer gairebé la una i a les cinc tancaven la muralla. A més, el matí s’havia anat ennuvolant i teníem por que se’ns posés a ploure. Així que a ritme de Kilian Jornet, vam començar a tirar cap amunt. En uns 20 minuts, arribàvem a la muralla pròpiament dita.
Simatai és una part de la muralla restaurada, però amb trams en un estat bastant “original”. Es pot fer un recorregut caminant per sobre de la muralla, creuant 8 torres de vigilància, i amb alguns trossos força empinats. L’avantatge és que aquí arriben molts menys turistes que a Badaling o Mutianyu, per exemple, i pots gaudir molt més tranquil·lament de la muralla i de les vistes. Al final, entre arribar al punt més alt i tornar a baixar, vam trigar 3 hores.
El nostre darrer dia a Beijing teníem el tren a la tarda i volíem aprofitar el matí per veure alguna de les coses que ens havien quedat pendents. El Palau d’Estiu ens quedava una mica lluny i es necessita bastant temps per visitar-lo, així que vam agafar el metro i vam anar cap al Parc del Temple del Cel.
Aquest temple és el lloc on els emperadors de la dinastia Ming i Qing feien les cerimònies de veneració al cel. Tot el parc és més gran que la Ciutat Prohibida i es poden visitar el Hall per les pregàries per les bones collites, l’Altar circular elevat i el Mur de l’Eco, tots ells relacionats amb les cerimònies que es duien a terme per demanar als Déus bon temps i bones collites.
Creiem que en 5 dies es pot fer una primera visita a Beijing, sempre i quan el temps acompanyi. Nosaltres no hem tingut tanta sort i per tant ens han quedat pendents el Palau d’Estiu i el Lama Temple, entre altres coses. Haurem de tornar un altra vegada! 😉
Quin dia mes apretat¿ M’agradaria veure la Ciutat Prohibida i la Muralla China. Fotos molt macas. Felicitats i molts petons.
La Muralla Xinesa és molt xula, però molt empinada! Si algún dia vols venir, sempre pots agafar el funicular per pujar-hi 😉 Un petó ben gran