Odissea per arribar a Beijing

Per anar des d’Ulaanbaatar fins a Beijing hi ha diferents opcions. Nosaltres no vam agafar ni la millor ni la pitjor, encara que no tornaríem a fer-ho com ho vam fer. Vam comprar els bitllets de tren fins a Zamin Uud, on suposadament havíem de creuar la frontera entre Mongòlia i Xina en un 4×4 i després agafar un bus-llitera fins a Beijing. Tot aquest enrenou de transports era per evitar pagar el preu elevat (segons havíem llegit a altres blogs) del transmongolià, que fa el trajecte directe. Però quan el dia després en Víctor i en Pedro ens van dir que ells havien comprat els bitllets per un preu més que raonable (75€), se’ns va quedar cara de tontos.

Només entrar al vagó vam veure que no aniríem sols; ens acompanyarien uns “pintes” amb tatuatges, samarretes sense mànigues i pantaló de xandall! Només arrencar el tren van tancar la porta del compartiment amb clau i van treure unes llaunes de cervesa que duien amagades a la motxilla. Al final va resultar que eren bona gent; ens van convidar a cervesa i nosaltres vam posar els cacauets.

Al matí següent vam arribar a Zamin Uud amb la intenció de trobar un bus que ens portés directament fins a Beijing sense haver de negociar amb ningú el creuament de la frontera (no es pot fer a peu). Una mica més i se’ns escapa l’últim. La frontera estava tancada i no van obrir fins 1 hora i mitja després. Resultat: 5 hores entre fer cua, tràmits de sortida de Mongòlia i entrada a la Xina.

El que ens va acabar de desquadrar va ser que un cop a Erlian, la ciutat xinesa fronterera, el bus es va aturar i el conductor va dir que feien una parada de 3 hores! En definitiva, a les 7 del matí havíem arribat a Zamin Uud i fins les 3 de la tarda no sortíem d’Erlian, dos quilòmetres més enllà. El pitjor era que degut a aquests horaris arribaríem a Beijing a la una de la matinada, que no és la millor hora per arribar enlloc.

El trajecte va ser millor del què ens esperàvem. L’anècdota del viatge va ser la parada que va fer per sopar en una estació de busos de vés a saber on de la Xina profunda. Vam tenir la genial idea d’aprofitar per anar al lavabo i allà l’espectacle era dantesc. Ja ens havien avisat, però fins que no ho veus, no te’n pots fer una idea. Alguns lavabos públics no tenen portes. Així, només entrar-hi et trobes amb una colla de xinesos ajupits els uns al costat dels altres, mirant cap endavant i molts d’ells fumant. Tot plegat es mereixia una foto, però el César va creure que no s’ho prendrien bé.

A la una de la matinada arribàvem a l’estació de busos de Beijing i una nena molt maca que viatjava en el mateix bus, ens va dir que ens podíem quedar dormint dins del bus fins les cinc. Sort, perquè ja ens vèiem pul·lulant per la ciutat per fer temps.

Havíem quedat amb en Bin, el nostre host, a les nou del matí, així que havíem de fer encara una mica de temps. Vam veure davant l’estació de busos un centre comercial, i poc ens imaginàvem que sent diumenge a les sis del matí estigués obert. Vam aprofitar per esmorzar uns noodles i una mena de pizza xinesa, rodejats de xinesos que ens miraven preguntant-se que coi fèiem allà amb les motxilles a aquella hora.

La ciutat ens va rebre amb uns nivells de pol·lució molt alts, que feien que pràcticament no es pogués veure res a l’horitzó. Això també es una altra cosa que encara que t’ho expliquin, s’ha de veure per creure.

Però de la pol·lució i de Beijing ja us en parlarem en el proper post, perquè en aquest, sense voler-ho, ens hem allargat una mica massa explicant el trajecte d’un país a un altre.