A Equador hi vam entrar per la costa i, com ens va passar a Perú, hem menjat una mica de peix. Ja us vam explicar a la gastronomia del Perú el que era el ceviche i l’arròs amb peix i marisc. A l’Equador hem menjat variants d’aquests dos plats. També ens ha agradat força el chicharrón de peix. En aquest cas, hem menjat chicharrón de calamar i de corvina (en català, corball), que no és més que aquests dos tipus de peix trossejats, arrebossats i fregits en oli abundant. El més sorprenent és que no estaven gens oliosos i sí molt cruixents.
Fins ara no hem parlat de la iuca, una arrel molt típica a Sudamèrica, que sovint es fa servir com a substituta de la patata. A l’Equador hem tastat diferents empanades, pans i pastissets de iuca, principalment de formatge. És el cas del pa de iuca i formatge que li vam comprar a un venedor ambulant dins un bus per 25 centaus de dólar o unes empanades de formatge com a aperitiu a un restaurant de Quito.
Durant els mesos que hem estat a Bolívia, Perú i Equador, no ha faltat mai a taula un bol amb salsa picant. La diferència a l’Equador és que aquesta porta quantitats ingents de cilantre i li diuen ají. Pot portar més o menys tomàquet, més o menys ceba i l’aspecte varia una mica d’un lloc a l’altre.
Només hem estat 2 setmanes a l’Equador, però també hem tingut temps de tastar alguns plats típics de carn. La chugchucara, típica de Latacunga, consisteix en carn de porc fregida, cotnes, empanades, patates i plàtan fregit, crispetes, mote (blat de moro bullit) i blat de moro torrat, ceba i tomàquet. Una bomba, vaja. Evidentment, amb un plat vam dinar tots dos. A Quito també vam menjar fritada, que forma part de la chugchucara i vindria a ser el chicharrón de porc peruà. L’acompanyen amb llapingachos, que són uns pastissets de patata dolça farcits de formatge. Per últim, també hem tastat el seco de chivo; li diuen sec perquè deixen evaporar la major part d’aigua de l’estofat i de vegades canvien el cabrit pel xai. En el nostre cas va ser un estofat de xai molt tendre i gustós.
En general a l’Equador els menjars s’acompanyen amb sucs de fruita naturals. Hem descobert fruites que desconeixíem i les hem tastat en forma de suc, per exemple la naranjilla o el tomate de árbol (un tomàquet dolç, que és el fruit d’un arbust típic dels Andes). També hem begut sucs boníssims de mora, mango, maduixes…
Per últim dir que els dolços no són el fort dels equatorians. Les vitrines dels forns fan una mica de llàstima. L’única cosa que vam provar i ens va agradar van ser els quimbolitos, un pastisset de farina de blat amb mantega, ou, formatge i panses, embolicat en fulles d’achira i cuit al vapor.
I com sempre acabem amb les cerveses. Com podreu veure, a Equador no tenen gaire marques diferents. En 15 dies només n’hem vist dues: la Club i la Pilsener.
