Sucre, la ciutat on va néixer Bolívia

Després del tour de 3 dies, volíem descansar un dia a Uyuni abans de continuar el viatge. Però amb 5 minuts vam tenir-ne prou per saber que no hi teníem res a fer, en aquest poble. Així que vam comprar uns bitllets de bus per anar a Sucre aquella mateixa nit. A les 22h sortíem en un bus on només hi viatjàvem 3 estrangers, on feia un fred considerable i tothom es tapava amb mantes, on a les 3 del matí el bus s’atura al mig de la carretera perquè tothom baixi a fer pipi, on dones grans s’estiraven al passadís per dormir… Però el millor va ser arribar a Sucre a les 5 del matí, i en recollir les motxilles, veure a una parella dormint al maleter de l’autobús. La part bona és que per un trajecte de 8h que a Argentina ens costava uns 50€, aquí en vam pagar 8.

La primera impressió de Sucre és que és una ciutat amb molta llum, amb gairebé tots els edificis de color blanc, i molt agradable per caminar.

 

 

 

 

Sucre és Patrimoni de l’Humanitat. Els seus edificis de l’època colonial et transporten 4 segles enrere; és una ciutat plena de història, i molt important en el procés d’independència de Bolívia. Tal com ens van explicar a la visita guiada a la Casa de la Libertad, va ser aquí on es va signar la Declaració d’Independència al 1825, després de 16 anys de guerra contra els colonitzadors espanyols.

En aquella època, l’església (jesuïtes, franciscans…) va tenir un paper fonamental en el creixement de la ciutat en tots els àmbits (urbanístic, educatiu, cultural…). Així, avui dia es poden visitar nombrosos monestirs i convents, i a més, quan passeges pel carrer, et vas trobant edificis públics amb uns patis interiors i claustres impressionants. Mirant un d’aquests claustres darrere la Casa de la Libertad, se’ns va apropar un senyor que es va presentar com el director de la Biblioteca Central de la universitat més antiga de Sucre, i ens va convidar a visitar l’arxiu, un espai que no està obert a les visites turístiques. Van ser 40 minuts màgics, entre exemplars de més de 3 segles i llibres de totes les disciplines i també de literatura. Des d’aquí volem donar les gràcies a Ronald Gantier per aquesta oportunitat.

 

 

 

 

Una altra visita molt recomanable és la del Convent de San Felipe Neri, del segle XVII com el Convent de Santa Clara. Amb les visites guiades passa com amb els llocs que visites; t’agraden més o menys depenent de qui t’hi acompanya. En el cas de Santa Clara, la Marcela ens va fer una explicació magistral, i en canvi, a San Felipe Neri, no vam tenir tanta sort. Però l’edifici, actualment convertit en escola privada de nenes, és una meravella. A la visita et permeten pujar al terrat, des d’on hi ha unes vistes molt maques tant del convent com de la ciutat.

 

 

 

 

Com sabeu, hi ha visites que ens agrada fer per conèixer millor a la gent local. Així que no ens podíem perdre el mercat central de Sucre. Com passa al centre de la ciutat, el mercat és un anar i venir de gent constant. És un recinte força gran, amb dos nivells, on tant et pots trobar parades, com venedors amb el xiringuito a terra. Totes les parades de fruita fan molt de goig. Les de pollastre, tot i no tenir neveres, es veien prou bé. En les de carn, si ets una mica primmirat, no hi compraries.

 

 

 

 

 

 

 

 

Per acabar una petita reflexió sobre les diferències socials en una gran ciutat com és Sucre. En aquests dies hem vist com hi conviu la modernitat amb la comunitat indígena. Pels voltants de la plaça 25 de Mayo pots veure joves vestits a l’última moda occidental creuant-se amb dones amb dues trenes llargues, el vestit típic, el barret rodó i el farcell a l’esquena. En aquesta convivència, la comunitat indígena hi acostuma a sortir malparada. El 100% dels sense-sostre i la gent que demana pel carrer són indígenes. És una llàstima veure com el fet de voler mantenir-se fidels als seus orígens els ha abocat a l’exclusió social. En el món modern sembla no haver-hi lloc per a ells.