Potosí: visita a les entranyes del Sumaj Orcko

Diuen que Potosí és la ciutat més alta del món, ja que està a uns 4000 metres. Nosaltres ja portem uns 10 dies a Bolívia i en aquest temps ens hem mogut en altituds entre els 2800 i els 4900m, i no sempre ho hem portat bé. Mentre que el César només ha tingut suaus maldecaps, la Mònica va tenir un petit ensurt a l’excursió dels guèisers: fort maldecap, mareig i respiració agitada. Ni mastegant fulla de coca, la cosa millorava. Només quan baixes d’alçada, desapareixen els símptomes com per art de màgia. Després d’uns dies, ens hem acabat aclimatant, però a Potosí, t’has de prendre les coses amb calma, ja que qualsevol esforç es paga! Una cosa tan senzilla com pujar les escales fins el primer pis del hostel, et deixa sense alè.

Potosí com a ciutat no té l’encant de Sucre, tot i que els carrers del centre històric, amb els seus colors, els balcons de fusta i les esglésies, bé es mereixen un passeig. Seguint les visites culturals que havíem fet a la capital, el primer dia vam visitar el Convento de Santa Teresa del segle XVII.

 

 

 

 

El que fa que Potosí sigui coneguda i que els turistes vinguin fins aquí és la visita a les mines de plata del Cerro Rico. Aquesta muntanya, anomenada pels indígenes Sumaj Orcko (cerro Hermoso), va proveir de plata a tot l’imperi espanyol i va fer de Potosí la ciutat més rica del món en aquella època. Avui dia encara hi ha 10.000 potosins que baixen a la mina per extreure’n diferents minerals. Perquè en aquesta ciutat, o vius de la mina, o dels turistes que vénen a visitar-la. Nosaltres vam tenir força dubtes (morals i també físics) sobre si fer o no aquest tour, i amb quina agència fer-lo. Finalment ens vam decidir per Big Deal, una companyia creada per exminers. A l’hora de començar el tour vam conèixer a en Tiago i la Teresa, una parella de Lisboa que està viatjant un any per Amèrica, i que tenien els mateixos dubtes que nosaltres. Així que entre tots 4 i amb l’ajuda del nostre guia, en Wilson, ens vam donar prou recolzament moral com per entrar a la mina.

 

 

 

 

 

El que diferencia el tour de Big Deal de les altres agències és que és l’única amb la qual travesses el cerro d’un costat a l’altre. Per fer aquest recorregut d’uns 3km vam estar unes 2 hores i mitja sota terra. Alguns trams els vam fer drets, altres acotant una mica el cap i uns quants pràcticament ajupits (encara ens fan mal el coll i les cames!).

 

 

 

 

A banda de l’atractiu que té estar en un lloc normalment inaccessible, el més interessant és poder parlar amb persones que cada dia es passen un fotimer d’hores allà, en unes condicions de temperatura, foscor i pols, que fan que la seva esperança de vida sigui d’uns 50 anys. Nosaltres vam fer el tour un divendres a la tarda i no hi havia molta activitat, però ens vam aturar 3 o 4 vegades i vam poder conversar amb els miners. Entre el que ens van dir aquests homes i en Wilson, que va treballar a les mines durant 22 anys (va començar quan en tenia 9!!), ens vam assabentar que encara que hi hagi 36 cooperatives, cada miner treballa per ell mateix, i acaba guanyant gairebé el triple del sou mínim a Bolívia. Per això, moltes famílies sense recursos acaben enviant als fills (sovint menors) a treballar a la mina, encara que està prohibit per llei.

 

 

 

 

 

En Wilson també ens va parlar de la importància del Tio. Encara que tots els miners són catòlics, dins la mina només hi ha una única creença: donar les gràcies a la Pachamama (la mare terra) per donar-los minerals i protecció. El Tio seria el “marit” de la Pachamama i per això els miners li fan ofrenes: sang de llama, alcohol, cigarretes, fulles de coca… Dins el Cerro hi ha diferents Tios, però nosaltres vam anar a veure el Tio Benito.

Les dues hores i mitja sota terra se’ns van passar molt més ràpid del que ens esperàvem. Això sí, un cop surts no pots evitar donar voltes a les condicions tan dures en què treballa aquesta gent. Sobretot si al sortir et trobes a un nano de 14 anys que et diu que fa 5 mesos que treballa a la mina i que estudia per les nits.

Per descomprimir una mica i no faltar als bons costums, el darrer dia el vam dedicar als mercats. Aquí hem de dir que les imatges que venen a continuació poden ferir sensibilitats, sobretot el moment gore del cap de la vaca. El mercat central de Potosí és més petit i força més rudimentari que el de Sucre i les parades de carn fan una mica d’angúnia.

 

 

 

 

Seguint els consells de la Teresa i en Tiago, vam anar a fer un volt pel Mercado de Vicuñas on a les parades exteriors es poden veure unes quantes dedicades a rituals i esoterisme. Encara que està “prohibit” per les dependentes treure fotos, vam aconseguir robar un parell d’imatges dels fetus de llama que tenen per vendre. Vam preguntar i ens van dir que eren per fer ofrenes a la Pachamama. És un espectacle dantesc!!

 

 

 

 

Per acabar us deixem unes imatges de la gent local. A Potosí hem vist més dones vestides de la manera tradicional que no pas a Sucre. Ens ha cridat l’atenció la quantitat de gent que hi ha pel carrer i la vida social que s’hi fa, fins i tot les persones més grans.