Caos a La Paz

Havíem llegit i ens havien parlat molt sobre els autobusos bolivians i els seus conductors. Per això vam demanar consell per arribar fins La Paz des de Potosí i ens van recomanar El Dorado. Una mica més car que els altres però no volíem problemes. Tot bé fins que al nostre conductor, una mica fitipaldi, li va donar per fer rallies les 3 primeres hores de trajecte, que tenint en compte que sortíem des de 4000 m de Potosí us podreu imaginar que no eren pas autopistes de llargues rectes! El cabronàs es va posar a avançar a tot cristo en baixada i corbes. Nosaltres ho vam veure des de la primera fila del pis de dalt, amb la perspectiva que això et dóna. Però com ja heu notat vam arribar sans i estalvis.

La Paz és una ciutat de gairebé 3 milions d’habitants, caòtica i que no ens ha agradat gaire. És una barreja de formiguer i mercat ambulant gegant. El primer que sorprèn és la gran quantitat de furgonetes (combis de fins a 10 seients) que circulen a tota hora pels seus carrers. El transport públic és inexistent i tothom es mou amb aquest mitjà.Van amb la porta oberta i amb una persona mig sortint que va cridant les destinacions d’aquell vehicle. N’hi ha milers i sempre van plenes de gent.

 

 

 

 

 

Això als carrers, però les voreres estan igual o més atapeïdes. Estan plenes de xiringuitos on pots dinar o sopar dempeus, comprar qualsevol tipus de marranades dolces, prendre’t un suc o un gelat. Una altra cosa que ens ha cridat l’atenció és la quantitat de comedores que hi ha a tota la ciutat. Qualsevol planta baixa és susceptible de convertir-se en “restaurant” improvisat i per 10 bolivianos de mitjana (1,1 €) pots menjar 2 plats amb una llimonada per beure.

A La Paz, com ja ens havien dit, els edificis alts i moderns de l’avinguda principal contrasten amb la majoria de cases de barri fetes de totxana.

Aquest contrast també es pot apreciar en la gent. Aquí es fa més estrany veure passejar les cholitas amb el seu vestuari característic pel mig d’una gran ciutat.

 

 

 

 

 

Que no ens hagi acabat de fer el pes no vol dir que la ciutat no tingui racons interessants. Hi ha zones com la Plaza Mayor amb l’església de San Francisco o la plaça Murillo, on es troba el palau del govern que es mereixen una passejada. A la façana del palau de govern es poden veure dues grans banderes, la boliviana tricolor i la whipala. Aquesta és la bandera dels pobles indígenes dels Andes i que amb l’arribada d’Evo Morales al poder va ser reconeguda com a símbol del estat bolivià a la constitució de 2008.

 

 

 

 

 

El nostre darrer dia el vam començar amb una visita al mercat de les bruixes. No és més que 4 carrers, ara molt enfocats al turista, plens de botigues on es barregen els souvenirs amb tota mena de pòcimes per rituals i encanteris. A Potosí ja vam veure alguna paradeta amb fetus de llames, aquí n’hi ha moltes més que en vénen. I és aquí on vam preguntar com és que n’hi havia tants, de fetus, i de diferents mides. Ens van explicar que les llames engendren uns 5-6 fetus, però que només tenen un fill, i que els altres fetus els van expulsant de forma natural; des del primer mes, fins als 6 mesos.

 

 

 

 

 

Després vam pujar al mirador Killi-Killi, des d’on hi ha una magnífica vista panoràmica de la ciutat. Des d’aquí, i quan no està ennuvolat, es pot veure el cim nevat del Illimani.

 

 

 

 

Amb La Paz donem per acabada la nostra ruta per Bolívia i ara marxem cap a Perú. No ens ha quedat un post molt brillant però és que La Paz no dóna per gaire més.