Machu Picchu
Hi ha moltes maneres d’arribar al Machu Picchu. L’opció més sol·licitada és fer el Camino Inca, un trekking de 4 dies que s’ha de reservar amb tanta antelació, que per nosaltres era impossible calcular quan estaríem a Cusco. Així que el vam descartar des d’un primer moment. La segona opció era el Salkantay Trek, un trekking de 5 dies de 70 km, on es passa per alçades de més de 4 mil metres i on es dorm en tenda de campanya. I com estem en època de pluges, ens va semblar massa arriscat. Pel mateix motiu vam descartar anar en furgoneta fins a l’Hidroelèctrica per arribar caminant fins a Aguas Calientes. Era l’opció més econòmica, però ens van dir que en aquesta època a la carretera sovint hi ha esllavissades. Així que després de molt mirar i preguntar, i descartar també altres opcions, vam optar per anar-hi per lliure.
Hi ha dues companyies de tren, PeruRail i IncaRail, que et porten fins a Machu Picchu Pueblo, també conegut com Aguas Calientes. Fins fa poc, PeruRail tenia el monopoli d’aquest trajecte, però l’arribada d’IncaRail al mercat tampoc ha fet que els preus baixin gaire. El bitllet més econòmic d’anada i tornada et surt per uns 70€. Tenint en compte que és un viatge d’una hora i quaranta minuts, és una mica car. A això se li han d’afegir els 34€ de l’entrada al Machu Picchu.
Continuant amb les despeses, pots pujar al Machu Picchu des d’Aguas Calientes en bus (20$ més, pujar i baixar). Però nosaltres volíem pujar caminant. Així que ens vam llevar a les 4.30h del matí, i a un quart de sis vam començar la caminada. En total, una mica més d’una hora pujant esglaons de pedra. Teníem por que el temps no ens acompanyés, perquè vam començar el dia amb el cel ben tapat i molta boira.
A les 6.30h ja estàvem a la porta d’entrada, i aquí vam pensar que un lloc com aquest s’ha de visitar amb guia. Així que vam esperar que la Daniela tingués un grup de 5 per començar la visita. L’avantatge de començar tan d’hora és que hi havia molts pocs turistes, però la boira encara estava força baixa. Als 3 minuts de creuar la porta d’entrada, et trobes amb això.
Machu Picchu és el conjunt de ruïnes inques millor conservades. Els espanyols no les van trobar, i per tant, no les van destruir, com van fer amb la resta de construccions inques. La vegetació de la selva va amagar el Machu Picchu durant segles, fins que a principis del segle XX, Hiram Bingham, les va trobar amb ajuda de gent local. Quan vam veure l’anomenada “ciutat sagrada” envoltada de boira i enmig de les muntanyes, una de nosaltres es va emocionar.
Machu Picchu, que en quechua vol dir “muntanya vella”, es creu que va ser un lloc de descans de l’inca Pachacutec, tot i que també podria haver estat un santuari religiós. El que segur que no va ser és un poblat, ja que com ens va explicar la Daniela, no es van trobar restes de nens ni de gent gran. Així com a Pisaq ens van explicar que hi podien haver viscut fins a 6000 persones, aquí es calcula que menys d’un miler a la vegada, i segurament, només de l’elit.
En la visita guiada de 2 hores, vam recórrer totes les ruïnes, i vam poder apreciar els diferents tipus de construcció. Per a les cases, els inques utilitzaven pedres més rústiques, i en canvi pels llocs sagrats (temples, casa del sacerdot, etc), les pedres tallades, perfectament polides i encaixades.
A banda de les zones urbanes, Machu Picchu també comptava amb diverses zones agrícoles, situades a totes bandes de les ruïnes, per tal d’aprofitar la llum del sol durant tot el dia. Com és típic dels inques, aquestes zones estan organitzades en andanes o terrasses, per aprofitar millor el terreny.
A més de l’entrada al recinte, hi ha l’opció de pujar al Wayna Picchu, la muntanya que surt a totes les fotos al fons de les ruïnes. Només deixen pujar-hi 400 persones al dia, en dos torns. Però també hi ha l’opció de pujar a Machu Picchu Montaña, que està just a la banda des d’on es fa la foto. És molt més alta que el Wayna Picchu i tens una vista panoràmica molt més àmplia de tota la vall. Aquí hem de dir que la Mònica ja n’havia tingut prou, d’escales, i en arribar al primer mirador, va fer mitja volta. El César, en canvi, es va aventurar a més d’una hora més d’escales de pujada, amb trams de pendents impossibles.
Com també ens va passar amb el Perito Moreno, aquí et pots passar hores mirant aquesta meravella. Així que un cop el César va baixar, vam estar una bona estona asseguts, contemplant el Machu Picchu i fent les darreres fotos, amb una mica de pena per haver de marxar d’allà.
La majoria de gent fa aquesta visita en un sol dia. Arriben amb el primer tren i marxen amb l’últim, però nosaltres vam preferir fer nit a Aguas Calientes i marxar l’endemà amb el primer tren. L’avantatge? Doncs que al tren anàvem gairebé sols! Només 4 persones en dos vagons 😀
Visitar el Machu Picchu era una de les coses que teníem molt clares abans de començar aquest viatge, i la veritat és que les expectatives s’han vist del tot complertes! Ens ha encantat!!
Hermoso relato. Qué lindo viajar a través de uds. Los quiero. Ana, Fer y Martín.
Nos encanta que nos sigáis. Nos vemos en breve en Medellin!! Muchos besos
Voldria ser mes jove per anar a veure aquestes meravelles.Tantes pedres i tan ben posades.Mots petons.
El que s’ha de ser és jove d’esperit, i en això tu ets una alumna avançada 😉 Hi ha maneres d’arribar-hi sense haver de pujar tantes escales, així que ja sabeu!!! Molts petons
Que fort les caminades que us esteu fent. Segur que esteu més en forma que mai. Que maco el Machu Picchu, ha de ser impressionant. Un petó parella. Pin
Hola Pin! Doncs sí que estem fent cames, sí!! Però quan arribes i veus un lloc tan impressionant, et deixa de fer mal tot de cop 😉 Molts petons de la teva Pon.