Dia i mig de corredisses, nervis i surrealisme

Dijous arribem a la terminal de Barranquilla amb el nostre bitllet d’Avianca per volar a Ciudad de Panamá i ens diuen que sense vol de sortida de Panamà no ens deixen volar, encara que tinguem comprat un bitllet de bus de sortida del país cap a Nicaragua. Segons ens expliquen, si s’entra al país amb avió, se n’ha de sortir també amb avió. Així que tenim 40 minuts per solucionar-ho (com si fos un concurs de la tele).

Preguntem a Avianca i ens demanen 300€ per cap pels bitllets Panamá-Nicaragua, això sí (moment surrealista) tornant a Bogotá, d’allà anant a San Salvador i d’allà a Managua. L’altre opció és Copa Airlines, la companyia panamenya que no té mostrador a l’aeroport! Anem a una agència de viatges i ens proposen un trapitxeo: pagar 50$ cadascun per una reserva de vol que aquella mateixa tarda anul·laran i així podrem entrar a Panama. Ens diuen que és molt normal, i que no tindrem cap problema (què ens han de dir!?!). El fet és que paguem i tenim un localitzador i un número de vol per sortir de Panamá.

Arribem a Panamá, fent escala a Bogotá (segon moment surrealista, perquè és més barat volar des de Barranquilla que des de Bogotá, però el vol de Barranquilla fa escala a Bogotá!). Allà vivim un moment bastant tens quan a immigració, no ens demanen cap vol de sortida, però sí una adreça on ens allotjarem dins el país, perquè sinó no ens permeten l’entrada. Tenim una amiga vivint a Panamá, però ens és impossible contactar amb ella, ni des del mòbil, ni des de cabina, ni amb monedes, ni amb una targeta de pre-pagament que comprem. Així que la mateixa funcionària ens recomana que algú ens digui l’adreça d’un hotel i que la posem en el formulari d’entrada al país. Mirem les pàgines grogues i agafem l’adreça del primer hostel que trobem. Amb tot això les motxilles van donant voltes a la cinta, perquè triguem bastant en fer tot aquest tràmit. I els nervis, sobretot de la Mònica, van en augment. El César, amb la patxorra que el caracteritza, només va dient: “vols calmar-te?”. Finalment aconseguim el segell d’entrada a Panamà.

Anem en taxi fins a la terminal d’autobusos, des d’on aquella mateixa nit hem d’agafar un bus que en dos dies ens portarà a Nicaragua, la propera destinació del viatge. A la terminal, després d’una hora i mitja fent temps i sopant alguna cosa al centre comercial annex, patim un intent d’estafa a la sala d’espera. Un afroamericà, suposadament víctima d’un robatori al mateix centre comercial, ens comença a explicar la seva història. Acaba d’arribar a Panamá i mentre sopava li han robat la motxilla, amb els documents, targetes i passaport. Ens ho creiem fins al punt de voler ajudar-lo donant-li diners, pensant en la putada que ens farien a nosaltres en la mateixa situació. Després de 45 minuts parlant amb ell i amb els diners a la butxaca, dubtem, perquè hi ha coses que no ens acaben de quadrar. Decidim no donar-li res, i marxem amb la sensació contradictòria de no estar segurs del que hem fet.

Encara ens queden 16 hores de bus fins a San José de Costa Rica, on el bus fa una escala d’una nit, abans de continuar cap a Nicaragua. Però encara ens falta passar un darrer ensurt: la sortida de Panamà. Arribem a la frontera (ens hi hem estat 3 hores per passar-la!), i quan ens toca el torn, la dona agafa el passaport i ens pregunta des d’on hem arribat a Panamà. Quan li diem “Colòmbia”, li canvia la cara i pensem que fins aquí hem arribat, però per sort l’únic problema era que per entrar a Costa Rica es necessita el carnet de vacunació de la febre groga, que sí portem.

Avui, ja a l’hotel a Costa Rica, hem buscat a Internet i hem trobat referències d’altra gent que ha estat estafada pel fill de puta de la terminal des del 2007. Així que ens hem quedat més tranquils per la decisió que vam prendre ahir.

Després de dia i mig de tempesta, ara estem tranquil·lament a un hotel a San José de Costa Rica esperant arribar demà a Granada (Nicaragua), on hi estarem el proper mes col·laborant amb l’ONG La Esperanza Granada.