La patria dels campechanos

La patria dels campechanos

Aquests dies a Campeche hem pensat molt en el rei del país veí, perquè vèiem la paraula campechano per tot arreu ;). No sabíem que l’adjectiu campechano venia de la fama de cordialitat que tenen els habitants d’aquesta ciutat.

Campeche ens ha fet pensar en Antigua (Guatemala) i especialment en Cartagena de Indies (Colòmbia). Tot el centre històric és ple de carrerons amb casetes de colors. Una noia d’allà ens va explicar que des que la ciutat era patrimoni de la UNESCO, l’ajuntament i l’INAH (Institut Nacional d’Antropologia i Història) s’encarreguen de pintar i conservar les façanes de les cases del centre històric. Així que si et compres una casa i t’agrada el verd però et toca el groc… et fots.

DSCN0007DSCN9997DSCN9999DSCN0050Campeche és l’única ciutat emmurallada de Mèxic. Avui dia només queden uns 500 m de muralla i alguns baluards (massa “restaurats”) a més de la Puerta de Tierra i La Puerta de Mar. Vam visitar el baluard de San Francisco, que està en una de les cantonades de la Puerta de Tierra.

DSCN9993DSCN9978

A l’interior del baluard hi ha tres sales d’exposició sobre la història de la pirateria a Campeche. Allà ens vam assabentar que a més dels pirates, la ciutat va ser atacada per corsaris, bucaners i filibusters. Els corsaris comptaven amb la Patente de Corso, que era un permís del govern per capturar i saquejar els vaixells de les nacions enemigues. A canvi havien de donar part del botí al govern. Els bucaners, en canvi, van començar sent els habitants de l’Isla Española (Haití + Rep. Dominicana) que vivien de vendre carn de vaca i porc fumada als vaixells. Però quan els espanyols van envaïr l’illa i van exterminar els animals, es van veure obligats a dedicar-se a la pirateria. Per últim, hi havia els filibusters, que no s’allunyaven de la costa i només saquejaven ciutats costeres.

DSCN9979DSCN9975Per defensar-se dels atacs des del mar, a banda i banda de la ciutat hi ha dues fortificacions: Fuerte San Miguel i Fuerte San José. A informació turística la noia ens va recomanar la visita al de San Miguel perquè a més de la fortificació, a dins hi ha un museu d’art maia. Ens va dir que estava molt lluny del centre i que haviem d’agafar un camión (bus) o un taxi. Nosaltres, com sempre, no vam fer cas del “lluny”, perquè des que vam començar el viatge això volia dir com a màxim 30 minuts i vam anar caminant. Però havia d’arribar el dia en que lluny fos realment lluny! Així que el camí pel passeig marítim va ser molt maco, però entre la calor que feia i que no arribàvem mai, se’ns va fer etern.

DSCN9917DSCN9925DSCN9920

 

 

 

Realment la visita al museu d’art maia va ser molt interesant, no només per les figures i restes exposades sinó per la quantitat d’informació que es podia trobar a cada sala. De fet, alguna ens va servir per entendre millor coses que havíem vist anteriorment en diferents restes arqueològiques. Les vistes del mar des de la part superior de la fortificació també van merèixer patir una estona al sol.

DSCN9929DSCN9959De tornada vam agafar el primer camión que va passar per la carretera, que ens va dur fins al centre. Un cop allà, com que no n’havíem tingut prou de caminar sota el sol, ens vam atrevir a anar fins a l’altra punta del malecón, on hi ha els restaurants de peix. Pel camí vam trobar una petita llotja de pescadors amb peix acabat de sortir de l’aigua i vam poder veure la pinta que feia el cazón, que és el peix que es menja típicament a Campeche.

DSCN0025DSCN0021Una mica més enllà estava ple de barquetes que segurament eren dels pescadors que estaven a la llotja i que venen el peix als restaurants de la zona.

DSCN0030DSCN0042

DSCN0039Després de poc més d’una hora vam arribar a la zona del passeig on es troben tots els restaurants de peix de Campeche amb vistes al mar. I allà vam patir “la caça del turista”. Des de cada restaurant sortien entre un i tres cambrers agitant el braços amb la carta, oferint cocktails i botanas (tapes) gratis si ens quedàvem amb ells. Fins que el César es va plantar i va dir que si no el deixaven en pau, no entrava a cap. Al final el noi de Los Delfines ens va caure bé i vam dinar allà. I molt bé, per cert!