NZ: comença l’aventura!

Un cop comprada la furgo, el gran dilema era si anar cap al nord o cap al sud. Al final vam decidir que aprofitaríem aquests dies de bon temps i temperatures no tan baixes per la nit per visitar l’illa nord. Així que un cop ens vam acomiadar de la família Chen, ens vam aturar en el primer hipermercat que vam veure, per tal d’omplir el rebost i poder començar l’aventura.

Com ja se’ns havia fet una mica tard, vam optar per fer només uns 30 km i aturar-nos al Shakespear Regional Park. Cal dir que NZ està ple de parcs nacionals i regionals on pots fer caminades, també hi ha zona de pícnic i en la majoria zona d’acampada. Nosaltres vam fer una caminada d’una hora i mitja, vam veure les nostres primeres ovelles i vam gaudir dels primers paisatges espectaculars.

Com que encara era de dia vam aprofitar per guanyar temps i conduir una mica més fins al següent parc, on ens vam quedar a dormir: Mahurangi Park. És curiós el funcionament d’aquestes zones d’acampada. Hi ha un Ranger responsable del parc, però no sempre està a l’entrada. Així vam trucar a un telèfon gratuït que et posa en contacte amb ell i ens va donar la clau numèrica per obrir el cadenat que et permet accedir al càmping. Després només cal posar els diners a dins d’un sobre i ficar-lo a la bústia.

Aquest és un dels càmpings més bàsics que hi ha, amb només dos banys químics, una petita pica i sense dutxa. El preu d’aquest tipus de càmping és de 10 NZ$ (uns 6 €) per persona i nit. En aquesta època es fa de nit cap a les 6 de la tarda i sense llum poca cosa més pots fer. Així que entre que prepares el sopar, sopes i rentes els plats et donen les 19.30!! I a les 21.00 ja estàs dormint.

El segon dia ens aixequem i esmorzem davant de la platja. Comencem la ruta sense un pla preestablert; tenim una idea dels llocs que volem visitar, però si pel camí trobem algun altre lloc que ens agradi, ens hi aturem. És l’avantatge de ser lliures.

La primera aturada és a les Waipu Caves. El cartell a l’entrada no dóna gaires ànims; diu que hi entres sota la teva responsabilitat, i que et cal una llanterna i calçat adequat. Degut a que ha plogut els darrers dies, a la cova hi ha força aigua, així que només ens quedem a l’entrada. Després ens en anem cap a les Whangarei Falls, una mica més amunt. És una caiguda d’aigua de més de 25 metres.

Després de dinar i aprofitant que estem a Whangarei, anem a fer un volt pel AH Reed Kauri Park. Es pot arribar fins aquí des de les cascades seguint el riu, però nosaltres vam preferir acostar-nos-hi amb el cotxe, per no haver de desfer el camí per anar a buscar la van. Vam fer una caminadeta curta pel parc, on hi ha uns arbres (kauris) enormes.

Acabem el dia perdent-nos una mica. Buscant un suposat càmping gratuït, que acaba resultant ser una àrea de pícnic on no es pot acampar, se’ns fa de nit. Ens trobem en una carretera de grava, en el mig del no-res, sense cobertura, fins que finalment, després de mitja hora, trobem la carretera que buscàvem i arribem a un altre càmping dels DOC (xarxa de càmpings del Departament de Conservació ). Menys mal que és temporada baixa, i hi ha lloc de sobres!

Pel tercer dia tenim diversos objectius: el primer és anar a les Kawiti Glow-worm Caves. Es tracta d’unes coves plenes d’una mena de cuc, que a la punta de la cua hi té una mena de llanterna que brilla en la foscor. Així, quan entres a la cova en qüestió i la guia apaga el fanal, mires al sostre i sembla un cel estrellat. Aquestes són unes coves que des de fa més de 13 generacions estan gestionades per una família, que és qui fa els tours guiats i s’ocupa de no malmetre els més de 10.000 cucs que hi viuen. Evidentment, no es poden fer fotos a dins, i és una llàstima, perquè a banda dels cucs, hi ha unes estalactites i estalagmites impressionants. De fet, segons la guia, aquestes coves tenen més de 20 milions d’anys, i encara així, es consideren unes coves “joves”. Surts del recorregut d’uns 20 minuts per l’altra banda de les coves, i fas una petita caminada per un bosc molt xulo.

Després ens apropem fins a Paihia. De totes les coses que volíem fer n’acabem fent només una, les catarates Haruru. Deixem de banda la visita a Waitangi, el lloc on es va signar el tractat entre la corona britànica i els caps maorís i que es considera el document fundacional de Nova Zelanda. Tampoc anem a veure el Kingdom of Zion: la casa d’en Craig, l’home dels lleons, del qual hem vist tants i tants capítols al 33. Totes dues les desestimem perquè són bastant cares (els lleons costen més de 35 € per cap).

Fent cas al Johannes, el noi que ens va vendre la van, ens en anem a dormir a la Karikari Península. Allà hi ha un càmping que, com veureu, té les millors vistes que hem tingut fins ara i ens sembla que serà difícil de superar.

I tant ens agrada, que decidim quedar-nos-hi el dia següent, gaudint de la platja i descansant una mica. El matí el passem passejant per la platja en un dia tan espectacular, que la Mònica es passeja en samarreta de tirants i pantalons a mitja canya. L’aigua està bastant freda, així que només hi fiquem els peus una estona i no ens atrevim a banyar-nos.

Després de dinar, aprofitem per escriure els posts pendents i llegir una mica, i així passem la tarda en aquest lloc tan maco, que no ens cansem de contemplar.

Quedeu avisats: si a partir d’ara no actualitzem el blog tan sovint com ens agradaria és perquè estem perduts en un càmping enmig de la muntanya o al costat de la platja, on evidentment, no tenim ni cobertura, ni wifi, ni cap modernitat.