Una platja de 90 quilòmetres

Una platja de 90 quilòmetres

Ens hem proposat fer NZ de cap a peus i per això volíem arribar fins al Cap Reinga, l’extrem nord de l’illa nord. Ens vam plantejar si anar-hi pel nostre compte o amb un tour. Ens vam decidir per la segona opció per dues raons que ja us explicarem més endavant. Ens vam aixecar amb un cel ben tapat i plugim, i això ens va fer dubtar de si pagar els 50$ que costava el tour o deixar-ho per un altre dia. Però tal i com va dir la noia de l’agència, rain before seven clear by eleven, o sigui, si plou abans de les set, bon temps a partir de les onze. La molt cabrona la va encertar de ple, perquè a mida que ens apropàvem a aquella hora va començar a aclarir-se i va quedar un dia espectacular.

Els tours surten des de Kaitaia, l’última “gran” ciutat (6000 hab) abans d’entrar a la península que et porta fins al cap. Nosaltres vam contractar-ho amb Harrisons Cape Runner i ja en el minut 1 vam veure que Jason, el conductor, seria un home per no oblidar. Vam començar a les 9h i vam tornar a Kaitaia a les 16h. Doncs bé, en aquestes 7 hores creiem que només va estar en silenci 5 minuts seguits i uns 20-25 minuts en total. I això explicant només 3 acudits! Tot el que explicava era força interesant i en sabia molt, però la velocitat a la que parlava ens feia difícil seguir-lo.

Les primeres parades van ser a la costa est de la península. Ens vam aturar primer a Houhora Heads al Wagener Park i després a Rarawa Beach, una platja amb una sorra blanquíssima i molt fina. L’avantatge d’aquesta època de l’any és que vagis on vagis hi ha pocs turistes (o cap!).

DSCN0340DSCN0358DSCN0348DSCN0342Poc abans del migdia vam arribar al Cape Reinga. Les creences maorís diuen que és el lloc d’on parteixen els esperits dels que acaben de morir cap a una altra vida. Més científicament podem dir que és el punt on es troben el Mar de Tasmania amb l’Oceà Pacífic. Des del far es pot veure com xoquen les corrents dels dos mars, creant una zona d’aigües turbulentes just davant de la costa.

DSCN0367DSCN0391

La imatge més emblemàtica del cap és el seu far. L’actual és del 1941 i fa una llampada cada 12 segons que es veu des de 35 km de distància. Des del 1987 funciona de manera automàtica i és controlat des de Wellington. Just davant del far hi ha uns senyals que indiquen la distància amb altres punts del món. Barcelona no hi surt, però dóna que pensar que Londres estigui a més de 18.000 km!

DSCN0362DSCN0368

Fins aquí ho podíem haver fet tot pel nostre compte amb la MIC-VAN, però després de sortir de la zona del far començava la part que donava sentit a contractar un tour. En només un quart d’hora de bus vam canviar el penya-segats que hi havia davant el far per unes impressionants dunes per les quals baixaríem fent sandboarding. I aquí el protagonista va ser en Kerry. Quan vam començar el tour vam tenir la sensació d’estar en un d’aquells viatges de l’Imserso. A banda d’una parella d’angleses de mitjana edat, hi havia dues parelles kiwis més, més a prop dels vuitanta que no pas dels setanta. Pensàvem que seriem els únics que ens llençaríem sorra avall, però la sorpresa va ser quan en Kerry, després de treure’s les sabates, va començar a pujar la duna i un cop a dalt va dir: “he esperat 76 anys per fer això!”. Evidentment, ho va dir en anglès i no en català ;). Va seure sobre el “trineu” i cridant més emocionat que un nen petit, va baixar un cop i un altre, cada vegada des de més amunt. Quan vam acabar vam haver de felicitar-lo i fer-nos una foto amb el nostre heroi.

DSCN0410DSCN0420Com que nosaltres estàvem molt enfeinats pujant dunes i tirant-nos cap avall, no tenim gaires fotos, però el que sí us podem deixar és un vídeo de la Mònica en una de les seves primeres baixades. Cliqueu aquí.

Després d’això venien dues coses més que no haguéssim pogut fer pel nostre compte. La primera era baixar per la llera d’un riu (Te Paki Stream), encara que és veritat que no baixava molta aigua. Van ser 5 minuts fins arribar a la Ninety Mile Beach.

DSCN0407DSCN0428La 90 Mile Beach recorre tota la part occidental de la península. I malgrat el seu nom la seva llargada no és pas de 90 milles (145 km) sinó de 55 (uns 90 km). La llegenda explica que els primers missioners que van arribar a la zona van trigar 3 dies en recórrer-la a cavall i van pressuposar que a 30 milles per dia, que era la velocitat dels cavalls, la platja en tindria 90. No van tenir en compte que la velocitat a la sorra era més baixa i que les marees feien que el camí no fos recte. Aquesta és l’última raó per la que vam fer el tour: els 90 quilòmetres de tornada es fan en bus per la sorra compacta de la platja. Us podeu imaginar una platja de 90 km? Doncs al nord de NZ n’hi ha una.

DSCN0430DSCN0435 ok

 

 

 

 

 

I aquí s’acaba la nostra aventura pel nord de l’illa nord. Encara ens queda un llarg camí fins a Bluff, la ciutat més al sud de l’illa sud.