Moeraki Boulders

…i el Metservice va dir: Oamaru.

Però fins a Oamaru encara hi havia un bon tros, i una cosa que intentem des que som a Nova Zelanda, és no fer molts quilòmetres en un sol dia. Així que vam fer un pit-stop a Wanaka. El lloc prometia i molt, llàstima del temps. Vam arribar amb fred i núvols i vam marxar amb fred i pluja. Queda pendent per un altre moment.

Nova Zelanda té aquestes coses: et penses que la carretera només t’ha de servir per arribar d’un lloc a un altre i sovint el camí és el millor d’aquell dia. Així ens va passar amb el Lindis Pass; no n’havíem sentit a parlar, i tot i que el dia no era el millor, ens van agradar molt els seus paisatges.

Vam escollir Oamaru perquè era la ciutat “gran” més propera als Moeraki Boulders i perquè allà hi ha una colònia de pingüins d’ulls grocs i una altra de pingüins blaus. El que desconeixíem és la quantitat d’edificis d’estil victorià que hi ha, que daten de finals del segle XIX, i que estan construïts amb pedra Oamaru, una pedra calcària de color crema.

LaCom ja us hem dit, volíem anar a veure pingüins, però després de passar per informació turística se’ns van passar una mica les ganes. Els blue penguins són els pingüins més petits dels món, amb prou feina arriben als 35 cm d’alçada. Viuen a la costa sud d’Austràlia i Nova Zelanda i Oamaru és un bon lloc per veure’ls. Això sí, pagant. La noia d’informació ens va dir que també hi havia una colònia de pingüins d’ulls grocs a una platja de les afores i que no s’havia de pagar cap entrada.

L’única cosa a tenir en compte és anar-hi a partir de les quatre de la tarda, que és el moment en el que els pingüins retornen a la platja després d’estar tot el dia nedant al mar buscant menjar. Poden allunyar-se fins a 40 km i submergir-se fins a 100 m. Nosaltres per fer temps després de dinar vam anar fins a un mirador que hi ha de camí a la platja. Però a un quart de quatre ja no sabíem que més fer i vam pensar que potser algun pingüí despistat tornaria a casa abans d’hora. A les cinc, sense sol, amb una mica de fred i quan ja ens donàvem per vençuts, va aparèixer un pingüí, va recórrer la platja i es va endinsar en els arbustos. Als dos minuts va arribar la seva parella, que va estar nedant una estona a la vora del mar, creiem que per compensar les gairebé dues hores que vam estar esperant.

Les fotos no són cap meravella però a la distància que estàvem i a la velocitat que es movien va ser l’únic que vam poder aconseguir.

Pel matí següent ens vam deixar els Moeraki Boulders. Aquestes són unes pedres esfèriques enormes que es troben a la platja de Koekohe, entre Hampden i Moeraki. Per veure-les “en su pleno esplendor” has d’anar-hi quan la marea és baixa, en el nostre cas, al migdia. Vam aparcar el cotxe al poble de Moeraki i vam fer una caminada d’una hora per la platja on estan les pedres.

Aquestes pedres tenen el seu origen fa uns seixanta milions d’anys, quan l’erosió de les onades del mar va anar compactant i arrodonint les roques i pedres argiloses dels penya-segats de la platja.

D’altra banda hi ha la llegenda maorí, que diu que les Moeraki Boulders són les restes del naufragi d’una canoa d’un déu antic. Una mica més enllà es troba el Shag Point, un tros de roques que entra al mar, i que segons la llegenda és el casc petrificat d’aquesta embarcació.

Continuant per la costa uns 60 km més avall es troba Dunedin, o “daneiden” com diuen els kiwis. És una ciutat universitària (el 20% de la població són estudiants), i passejant per allà ens van venir records d’Irlanda i Escòcia. Auckland ens va semblar massa gran, Christchurch la pobra està semi-derruïda, a Wellington no li vam trobar el què, però Dunedin ens ha agradat molt. Llàstima que per aquí baix faci tant de fred.

Ens hi volíem quedar uns dies, però el nostre amic Metservice ens ha dit que a Queenstown hi ha una finestra de bon temps el cap de setmana. I allà ens hi esperen l’Èlia i el Joan, a qui ja tenim ganes de veure.