Irkutsk: Ilya

Irkutsk: Ilya

En algun moment, havia de passar. No és que l’experiència amb l’Ilya hagi estat molt dolenta, però simplement no té res a veure amb el que hem viscut fins ara amb els nostres hosts russos. I això que pintava molt bé quan el primer dia –un divendres laborable- ens va venir a recollir a l’estació de tren després de 2 dies i mig de viatge.

Però aquí ja es va començar torçar la cosa quan vam trigar uns 35 minuts en arribar a casa seva, que no ens havia dit que era fora de la ciutat, una mica a prendre pel cul, de fet. En aquell moment tampoc ens va saber dir si hi havia transport públic cap a Irkutsk, tot i que creia que sí.

La segona sorpresa va ser en arribar a casa seva. L’Ilya s’està fent una casa nova a prop de la carretera que porta al llac Baikal, i diguem que encara li falta una mica per estar acabada. Parets i sostre, en té. Lavabo i dutxa, també. Però cuina i mobles, això no. Primer ens va donar un matalàs inflable de plaça i mitja, però a la tarda ja li van portar alguns mobles, i ens va deixar un sofà-llit bastant còmode.

DSCN4493DSCN4540

Evidentment, el tema de la casa i la seva situació no ha estat un gran drama. De fet, el primer dia ens va portar en cotxe fins el llac Baikal i el segon ens va recollir d’Irkutsk quan havíem anat a passar el dia per conèixer la ciutat. El tema és que no li acabem de trobar el punt a ell. Entre que va més depilat que la Mònica (ni un sol pèl al pit), que té més pots de crema dels que hem vist mai a un lavabo i que no té moltes llums, els temes de conversa no han estat gaire abundants ni gens profunds. Preguntes com “Barcelona és la capital d’Espanya?” o “On està Colòmbia?” i coses de l’estil, ens han deixat ben parats. L’únic que l’interessa de veritat és navegar i quina llargada tenen els vaixells. Interessantíssim! Això quan no està parlant de diners: de si tal viatge li va sortir tirat, de si quant costa això o allò… En fi, que no tenim pràcticament res en comú.

La sensació general ha estat una mica desconcertant. Hem passat d’estar un matí passejant pel llac Baikal, a estar aquella mateixa tarda una bona estona sota el mateix sostre sense que pràcticament ens diguéssim res. Hem passat d’estar un vespre fent una barbacoa i estar jugant a cartes i bevent cervesa amb la seva xicota fins les 2 del matí, a que el dia següent –el nostre darrer a casa seva- desaparegués mentre nosaltres encara dormíem, sense deixar cap nota, sense que tinguéssim claus per sortir de casa, ni contestar el whatsapp que li vam enviar i tornar a les 21h preguntant-nos que com havia anat el dia. A nosaltres ja ens va anar bé tenir un dia per poder fer feina (del blog, de preparació de la ruta per Mongòlia…), però no ens negareu que molt normal, tampoc és.

DSCN4659_edited

En definitiva, que el César li posa un “insuficient” i la Mònica ni això. Segurament aquesta experiència ens ha servit per adonar-nos de la sort que hem tingut fins ara, ja que Couchsurfing, sense empatia, no té cap mena de gràcia.