Fins aviat Xina

Fins a Chengdu teníem la ruta clara. Vam trobar el vol més econòmic de sortida del país des de Guangzhou i encara ens quedaven 6 dies de visat, així que teníem dues opcions: passar uns dies a la zona de Yangshuo o anar a veure les terrasses d’arròs a Longshen. A tots dos llocs s’hi arribava des de Guilin i cap allà vam anar. Després de 25 hores de tren no teníem gaire ganes de fer turisme, però com havíem reservat un hostel a prop de les pagodes de Guilin, després de sopar vam anar a treure el cap per allà.

Les pagodes s’han convertit en la imatge de la ciutat. Estan situades el mig del llac Shan i tot i que s’anomenen pagodes bessones no són exactament iguals. A la nit totes dues s’il·luminen, la pagoda de la Lluna en tonalitats blanques i la del Sol en colors daurats. La de la Lluna té forma octogonal i és una mica més baixa que la del Sol, a la qual es pot pujar en ascensor. Una altra curiositat és que tot i estar al mig del llac les dues pagodes estan connectades per un túnel. Sense dubte el millor moment del dia per visitar-les és de nit quan estan il·luminades.

El matí següent vam agafar el bus que sortia des de davant del hotel Hong Kong i que ens portaria a Dazhai. Vam pensar que la zona de Yangshuo estaria a vessar de turistes xinesos i ens venia de gust passar uns darrers dies més tranquils a la muntanya veient camps d’arròs. Aquestes terrasses es troben entre 600 i 800 metres sobre el nivell del mar i es van construir fa uns 650 anys.

Només arribar al poble ja ens esperaven les dones de l’ètnia Yao amb les seves llargues cabelleres enrotllades al cap i els cabassos de vímet a l’esquena, disposades a carregar l’equipatge dels turistes muntanya amunt. I és que la majoria d’allotjaments d’aquesta zona estan a dalt de la muntanya i trigues entre tres quarts i una hora caminant. No vam poder deixar les motxilles grosses a Guilin, perquè a la tornada havíem d’anar corrents cap a l’estació de trens i pujant, vam suar la cansalada de valent. El que més ens va sorprendre va ser l’edat de les dones. El 80% eren de més de 50 anys (i potser ens quedem curts!), que pujaven fins i tot amb trolleys mida familiar a l’esquena i no us penseu que anaven a poc a poc.

Tots els allotjaments que hi ha a la zona són del mateix estil, cases de fusta amb habitacions i banys força bàsics. Pagant una mica més et donen una habitació amb vistes a les terrasses d’arròs. Quan vam arribar al hostel estàvem empapats de suor i força cansats, però en pujar a la habitació i mirar per la finestra, vam veure que havíem escollit bé.

Després d’una més que merescuda dutxa i un plat de noddles vam sortir a fer un volt pels voltants, tot i que el temps no acompanyava massa. En aquesta banda de la muntanya hi ha 3 miradors des d’on poder gaudir amb perspectiva de les terrasses d’arròs. Estan connectats entre ells per uns caminets i fer la volta sencera requereix una mica més de dues hores. Com que ja era tard nosaltres només ens vam apropar fins el mirador número 2.

Vam cometre l’error de comentar en veu alta que allò també era molt maco sense sol i que no passava res, que segur que en els tres dies que hi passaríem tindríem al menys un matí -si més no, unes horetes- de sol i podríem gaudir d’aquell espectacle. Però ja sabeu que aquests comentaris més val no fer-los. El dia següent ens vam despertar amb pluja i el cel ben tapat i no va millorar en tot el dia. Vam aprofitar per descansar i fer feina veient el paisatge des del bar del hostel.

Però l’endemà la cosa va anar a pitjor; més pluja i una boira baixa que no et deixava veure res. Després de dinar va parar de ploure una mica i semblava que escampava la boira, així que ens en vam anar fins el mirador número 1 pregant perquè no es posés a ploure una altra vegada. Pel camí vam coincidir amb en Josep i l’Odei, una parella de catalans, periodistes tots dos, que un cop vam començar a parlar, ens vam adonar –quina casualitat- que la Mònica té molts coneguts (i amics) en comú amb ells, de l’època en què treballava a Ràdio Barcelona. El món és un mocador!

I fent honor a Murphy, el sol va sortir el matí que marxàvem. Quan ens vam llevar a les 7 i vam veure el cel blau i les terrasses il·luminades pel sol, ens va fer una mica de ràbia. Teníem el bus de tornada cap a Guilin a les 9 i el tren des d’allà fins a Guangzhou comprat, així que no ens podíem quedar un dia més.

A Guilin ens va passar el que no ens havia passat mai abans. Vam aturar 3 taxis perquè ens portessin fins l’estació de trens i cap dels tres ens va voler portar. Enlloc d’això, ens van recomanar que agaféssim el bus numero 100. Ens va sortir molt bé de preu (1 iuan per persona, uns 15 cèntims d’euro), però per fer un recorregut de 6 km vam trigar una hora en un bus ple de xinesos, i amb una calor insuportable.

El tren de Guilin a Guangzhou era un tren ràpid, de només 2 hores i 45 minuts de trajecte. Ens va tocar un vagó de compartiments amb lliteres, que en aquests casos, s’utilitza només el llit inferior per a que hi seguin 3 persones. Vam tenir sort que els nostres 4 companys de compartiment eren els avis i la mare de l’Elsa, una nena de 5 anys encantadora. Ja vam veure que era molt espavilada quan va començar a jugar amb uns jocs de lògica molt avançats per la seva edat. Però quan va començar amb la papiroflèxia, ens vam quedar bocabadats. Aquí ja vam començar a jugar amb ella i fins i tot ens va fer un parell d’ocells per nosaltres. Se’ns va fer el viatja molt curt!

A Guangzhou, sincerament, només hi hem anat a passar la darrera nit. I com a fi de festa de Xina, ens vam regalar un mini-apartament en un vintè pis d’un gratacels, pagant només una mica més que per una habitació en un hostel.

Hem esgotat els 30 dies de la visa xinesa i hem de dir que necessitaríem almenys un parell de vises més. És un país enorme, i per conèixer-lo més a fons, no en tens prou amb un sol mes. El que hem vist, ens ha agradat molt. I potser perquè ens havien parlat tant malament dels xinesos, al final no ens ha semblat tant greu. Ens esperàvem un país menys desenvolupat, amb més brutícia i amb uns xinesos molt impresentables; i si bé és veritat que els xinesos són una mica estranys i que els nivells de contaminació en algunes ciutats són molt alts, el nostre balanç és més que positiu. Tornarem segur, perquè sobretot les zones rurals ens han captivat i ens queda molta Xina per descobrir.