Jogjakarta, una de temples

Jogjakarta, una de temples

Arribem a Indonèsia amb la idea de visitar les illes de Java, Bali i Lombok. Quan vam comprar el bitllet d’avió programant una ruta lògica d’oest a est, desconeixíem que amb data de juny del 2015 el govern indonesi havia fet canvis respecte al visat d’entrada al país. Per nombrosos països ara el visat és gratuït (per un període de 30 dies i sense opció d’estendre’l), sempre i quan entris per un dels 5 aeroports i ports marítims “principals” d’Indonèsia. El problema, o almenys el nostre problema, és que Jogjakarta no és un d’aquests 5 aeroports principals. D’aquesta manera ens va tocar pagar els 35$ per cap de la visa, que d’altra banda ens permetia allargar-la, la qual cosa tampoc ens semblava mala idea. Que l’aeroport de Jogjakarta no és un dels principals del país ens va quedar bastant clar quan vam veure que la “terminal” on s’havia de pagar i gestionar el visat, passar el control de passaport i recollir l’equipatge (tot amuntegat a terra), no era més gran d’uns 50 metres quadrats.

La ciutat de Jogjakarta ens havia de servir de base per visitar un parell de temples que es troben al seu voltant, però ja que hi érem, també li vam dedicar una mica de temps. Vam fer un passeig per Malioboro street, el seu carrer principal, que no ens va dir gaire res, perquè era ple de botigues de roba i souvernirs, dirigides als turistes. L’Asep, el propietari del hostel on ens allotjàvem, ens va recomanar anar aquell dia al Kraton, el palau del sultà, on els dimarts i els divendres hi fan espectacles. Vam assistir a una representació de titelles, que ens van agradar més que el propi palau.

DSCN8541DSCN8544

DSCN8530DSCN8539

El Kraton es va construir al 1755 com a residència del sultà, però el que es pot veure avui dia és una reconstrucció de principis del segle XX, ja que l’original va ser destruït pels anglesos al 1812.

Cal dir que el sistema de busos de Jogjakarta, el TransJogja, ens va ser molt útil per moure’ns per la ciutat a un preu més que raonable (3.600 rupies = 0,23€). Les parades de bus són molt curioses, ja que estan tancades amb un torn d’entrada i personal que et cobra el tiquet. Això et permet fer transbordament entre les diferents línies, sempre i quan vagis en la mateixa direcció. Amb el Transjogja 1A fins i tot vam poder arribar fins a Prambanan.

DSCN8757DSCN8704

L’entrada a Prambanan no és precisament econòmica (més de 200.000 rupies, uns 13€), però hi ha l’opció de comprar un tiquet combinat amb Borobudur (un altre temple), que surt per uns 24€, i si tens carnet d’estudiant, només pagues la meitat.

Prambanan és el temple hindú més gran d’Indonèsia, es va construir al segle IX i està dedicat a Trimurti, l’expressió de Déu com el creador (Brahma), el preservador (Vishnu) i el destructor (Shiva). Hi ha un temple dedicat a cadascun d’aquest tres Déus, i són els tres més grans de tot el complex.

DSCN8660DSCN8706DSCN8609DSCN8639

Evidentment el que es pot visitar avui dia és una reconstrucció. Al segle X la cort es va traslladar a l’est de l’illa de Java per l’erupció del volcà Merapi i els temples van quedar abandonats. Al segle XVI hi va haver un terratrèmol i Prambanan va quedar en ruïnes. No va ser fins a finals del segle XIX que uns arqueòlegs anglesos en van trobar les restes i a començaments del segle XX es van començar les tasques de reconstrucció.

DSCN8579DSCN8634DSCN8606DSCN8684

En el mateix complex es pot visitar el temple Sewu. Aquest temple, el segon budista més gran de Java després de Borobudur, va ser construït al segle VIII. El que es pot veure avui dia és el temple principal, i algun dels 8 temples situats en els punts cardinals. Els envoltaven originalment 240 petits temples més, que amb la seva disposició tenien forma de mandala. A nosaltres Sewu ens va agradar molt, i ens va cridar l’atenció que a només 800 metres de Prambanan (temple hindú) hi poguéssim trobar un temple budista d’aquestes dimensions.

DSCN8734DSCN8722DSCN8746DSCN8727DSCN8720DSCN8729

El dia següent havíem quedat amb l’Elena a la parada de busos de Jombor. L’Elena és una madrilenya que ens vam trobar a George Town (Malàisia), i com semblava que havíem de fer una ruta similar per l’illa de Java, ens vam posar en contacte i vam anar plegats a Borobudur. A Jombor, l’estació de busos des d’on es va a Borobudur, ja vam començar a veure el que ens espera a Indonèsia; un continu intentar timar al turista pel que fa -en especial- als preus del transport. Ens havien dit que el trajecte costava 15.000 rupies, però el cobrador del bus ens en demanava 25.000. Després de més de 5 minuts negociant, amb el bus en marxa i el cobrador indicant-nos on era la porta per baixar del bus, finalment va acceptar les 20.000 rupies per cap que li vam oferir. I encara li vam pagar massa!

DSCN8779DSCN8781

Borobudur és el temple budista més gran d’Indonèsia, i no se’n coneix l’origen ni el motiu pel qual va ser construït. El que sí se sap és que és del segle VIII i que es van trigar 75 anys en acabar-lo. Sobre el per què va quedar abandonat hi ha diverses teories: l’erupció del volcà Merapi n’és una, i la proliferació de l’Islam a partir del segle XV n’és una altra.

Borobudur ens va sorprendre; no ens ho esperàvem així. Havíem vist infinitat d’imatges de les stupes en forma de campana, però no en esperàvem trobar-nos amb un temple d’aquelles dimensions. I és que Borobudur té forma de pastís: les sis primeres capes en forma quadrada (la inferior té 118 metres de llargada), els tres següents pisos en forma circular (on hi ha les “campanes”) i una stupa molt gran coronant-ho tot. En total, el conjunt fa 35 metres d’alçada, i sincerament, impressiona.

DSCN8795DSCN8793DSCN8861DSCN8791

Els pisos del “pastís” del que us parlàvem abans es poden recórrer caminant. Nosaltres i l’Elena vam utilitzar la tècnica de seguir un grup amb guia, i així ens vam assabentar que hi ha més de 2700 panells de relleus que expliquen diferents capítols de la vida de Buda.

DSCN8785DSCN8783DSCN8798DSCN8789

DSCN8803La stupa principal està envoltada per 72 figures de Buda, asseguts dins les petites stupes perforades, que es troben en els tres nivells que es troben a sota de la stupa central. Son la imatge més característica de Borobudur, i va costar fer la foto sense que sortís ningú.

Aquest va ser el primer d’uns quants dies que passarem amb l’Elena, ja que hem decidit que farem junts la ruta dels volcans de l’illa de Java. L’Elena és dels nostres, i tampoc vol pagar un tour. Tots tres preferim anar-hi pel nostre compte: sense presses, sense ramats de turistes i estalviant-nos uns calerons; encara que a primera vista, el tema del transport sigui més complicat. Si ens en sortim o no, ja us ho explicarem en el proper post.

DSCN8837