La ruta dels volcans II (Ijen)

La ruta dels volcans II (Ijen)

Sortir de Cemoro Lawang semblava una missió impossible a les 8 del matí. La caravana de jeeps col·lapsant el carrer era interminable, i allà no avançava ningú. Vam ser els primers en arribar fins la furgoneta que fa el trajecte fins a Probolinggo, aquella que fins que no s’omple, no surt. I vam tenir la mala sort que ens va tocar el mateix conductor del dia anterior, amb qui havíem tingut 4 frases pujades de to, i amb qui el César va estar a punt de perdre els papers.

Doncs aquest personatge era el que ens havia de baixar fins a Probolinggo un cop trobéssim els 12 altres passatgers, i resulta que quan ja n’érem 14 i volíem pagar entre tots el seient que quedava lliure, va i el molt f.d.p. ens diu que havien de ser 17 persones, i que sinó no sortíem. La cosa es va escalfar i tots els que estàvem dins la furgo vam començar a pensar en baixar i buscar un altre conductor, però com estan tots conxorxats, tampoc era una opció. Quina impotència! Sort que als 5 minuts va arribar una parella i vam aconseguir baixar, no sense insults en diversos idiomes dirigits al conductor, que evidentment, ni cas.

A la furgoneta vam conèixer a la Kati i la Steffi, dues germanes de Munich, que com nosaltres, tenien intenció d’anar cap a l’Ijen, però no tenien idea de com fer-ho. Ens van anar de conya, perquè necessitàvem dues persones més per omplir el cotxe del Supri; però no avancem esdeveniments…

A l’estació de Probolinggo vam tornar a viure una d’aquelles situacions surrealistes que es donen a Indonèsia. Com no hi ha taquilles on comprar els bitllets, has de negociar directament amb el conductor de l’autobús; això si arribes fins a ell sense que t’abordin els mafiosos que ronden per l’estació, intentant ficar-te en el bus que ells volen, a un preu més alt del que toca. Nosaltres sabíem que fins a Banyuwangi eren unes quantes hores i no volíem fer el trajecte en una carraca, però a l’estació tothom ens deia que era l’únic tipus de bus que hi havia. Vam tenir un moment tens quan es va aturar un bus executif i el conductor va deixar de parlar amb nosaltres quan van arribar els mafiosos dient-nos que aquell bus no ens anava bé, que trigaria 10 hores i que no ens deixaria on volíem anar nosaltres; i poc després va marxar deixant-nos amb un pam de nas.

Finalment una ànima caritativa d’una agència de l’estació ens va dir que a les 11.30h un bus groc s’aturaria, i que agaféssim aquell. I així ho vam fer. No vam haver de negociar el preu (75.000 rupies), perquè la tarifa estava posada en un cartell a la finestra.

A l’estació de Banyuwangi ens esperava un conductor. L’enviava en Supri, un amic de l’Asep, el propietari del hostel de Jogjakarta. Aquest ens havia donat el seu telèfon i ens havia dit que ens podia allotjar i portar-nos a l’Ijen de matinada per un preu insuperable si aconseguíem ser 5 persones. Per això “necessitàvem” a la Steffi i a la Kati. El conductor ens va portar fins una casa per nosaltres sols en un barri de Banyuwangi ple de gent pels carrerons estrets. Va ser una llàstima no poder compartir més temps amb la família d’en Supri, que fins i tot ens van preparar sopar, ja que a la una de la matinada ens recollia el conductor per pujar fins l’Ijen.

DSCN9104DSCN9105

El fet de sortir a la una de la matinada tenia una explicació. A l’Ijen, quan encara és negra nit, es pot veure un fenomen natural molt poc freqüent, l’anomenat “foc blau”. Aquesta flama blava és deguda a la combustió dels gasos sulfúrics. Aquests gasos emergeixen d’esquerdes del volcà, a alta pressió i alta temperatura (uns 600º C) i en contacte amb l’aire es produeix la ignició, provocant flamarades de fins a 5 metres d’alçada que es poden veure només de nit. Des de fa uns anys, s’organitzen tours nocturns per poder veure aquest fenomen.

DSCN9106Ens feia una mica de por la quantitat de gent que ens trobaríem, més encara quan aquell dia es commemorava el 70è aniversari de la independència d’Indonèsia. En ser dia festiu, vam pagar 150.000 rupies per cap (enlloc de 100.000) i vam fer tot el camí de pujada envoltats de gent. Es tracta d’una caminada llarga i dura. Són només uns 3km, però amb trams molt empinats. Un cop a dalt, es triguen uns 25 minuts per baixar per un camí pedregós i estret fins el cràter, on es pot veure el foc blau.

Per poder fer bones fotos, t’hi has d’apropar molt i anar amb compte amb els gasos. Nosaltres vam arribar un pèl justos de temps i ho vam veure bé, però des d’una distància prudencial. Aquí us en deixem un petit vídeo.

I anàvem una mica justos de temps, perquè volíem tornar a pujar fins a la carena del cràter per buscar un bon lloc des d’on veure la sortida del sol. La majoria de la gent es queda a prop del caminet que baixa al cràter, però nosaltres vam caminar una mica més, buscant un racó tranquil.

DSCN9134DSCN9121DSCN9168DSCN9188

Quan es va anar fent de dia, ens vam adonar que al costat d’on havíem estat veient el foc blau, hi havia un llac immens que ocupa gairebé tot el cràter.

DSCN9139DSCN9169

Va ser quan va acabar de sortir el sol que ens vam adonar que tota la gent que ens envoltava eren indonesis, que bandera en mà, van començar a cantar l’himne. Va ser un moment molt autèntic! I és clar, ens vam haver d’unir a un moment tan independentista. ;)

DSCN9184DSCN9180

Les vistes en aquest moment ja eren espectaculars. Poc a poc el sol anava il·luminant-ho tot i el llac anava agafant un color verdós més clar.

DSCN9229

Quan la majoria de gent començava a baixar, nosaltres vam decidir quedar-nos una estona més i gaudir d’aquella meravella amb una mica més de silenci. Havíem acordat amb el conductor que ens esperaria el que calgués, així que no teníem pressa.

DSCN9179DSCN9207DSCN9226DSCN9245

La part menys amable d’aquesta excursió és veure com els miners treballen dins el volcà per extreure el sofre de manera manual. La seva jornada comença a la una de la matinada, per evitar les altes temperatures del dia. I amb només unes barres metàl·liques i un mocador per tapar-se la boca, els miners s’exposen als gasos que els destrossen els pulmons i els escurcen la vida. Després encara els queda pujar a coll els carregaments de més de 60 kg fins la carena del cràter i baixar-los fins el peu del volcà en una mena de carrets. Per cada quilo de sofre, els paguen 700 rupies (5 cèntims d’euro), i en un dia poden arribar a guanyar uns 7-8 euros, que per un indonesi és un sou força alt. Creuar-se aquests treballadors mentre baixàvem al cràter i tornàvem a pujar, va ser molt impactant. Si a nosaltres ens va faltar l’aire en algun moment degut a les ràfegues de vent que arrossegaven els gasos i ens picaven els ulls, no volem imaginar-nos el que és estar treballant allà cada dia.

DSCN9211DSCN9280DSCN9283DSCN9297

En definitiva, aquesta és una d’aquelles excursions per recordar i recomanar.