Kuching, la ciutat dels gats
Vam venir a Borneo perquè suposadament era una bona època, però la veritat és que des que vam deixar Kota Kinabalu, no hem vist el sol ni un dia. L’Allison ens va dir que aquest any està fent un temps força estrany i que això no és normal. La qüestió és que vam passar Bintulu de llarg sense poder anar al Parc Similajau i quan vam arribar a Kuching, la cosa no va millorar gaire.
El primer dia va estar tot el matí plovent i quan va afluixar una mica vam sortir a fer una volta per la vora del riu Sarawak, que de ben segur amb sol és molt bonic. Aquest riu separa la ciutat en dues parts i per anar d’una banda a l’altra hi ha un servei de barquetes que et permeten creuar en menys d’un minut. I es que només hi ha dos ponts pel trànsit rodat i queden bastant allunyats del centre.
Kuching és la capital de l’estat de Sarawak, té uns 600.000 habitants i és la quarta ciutat més gran de Malàisia. Aquí ens ha passat el mateix que ens va passar a Georgetown (Malàisia peninsular); teníem dubtes si estàvem a Malàisia o a la Xina, ja que a Kuching la comunitat xinesa és molt gran.
Com que el temps seguia sense acompanyar gaire i tampoc era qüestió de tornar al hostel tan d’hora ens vam ficar en el Museu d’Història Xinesa. És un edifici petit que es troba al costat del riu, però que en poc espai és ple d’informació. Ens vam assabentar que els xinesos van arribar en 3 grans onades migratòries des de diferents punts de la Xina, que en un primer moment van viure en guetos lingüístics i com poc a poc es van anar adaptant i integrant a la societat fins avui dia, on més del 30% de la població és d’origen xinès.
Aprofitant que érem en una ciutat gran, la Mònica es va atrevir a buscar una perruqueria i tallar-se les grenyes. I diem “atrevir”, perquè ja feia setmanes que li calia una bona tallada de cabells, però li feia por que li fessin una destrossa. Així, vam entrar en un centre comercial, vam veure una perruqueria que feia bona pinta i per només 8€, va sortir com podeu veure.
I per no perdre el protagonisme, per la tarda va començar a notar unes picors a l’esquena i li van sortir uns granets als quals no vam donar més importància. Però a la nit s’havien multiplicat i la cosa ja no feia cap mena de gràcia. Així que per primera vegada en un any i mig vam contactar amb l’assegurança, i veient que la cosa no millorava, al matí següent ens en vam anar a l’hospital a que li mirés un metge. Nosaltres pensàvem que podia ser alguna cosa que haguéssim menjat, però el doctor va dir que en estar localitzat principalment a la part posterior dels braços, semblava més aviat que podia ser alguna cosa en els llençols del llit; o bé algun bitxet o bé algun aerosol, detergent o químic que fessin servir al hostal. Ens va preguntar si dúiem algun antihistamínic i ens va recomanar també alguna crema per reduir la picor. Total, que amb el que portàvem a la farmaciola, en un parell de dies ho vam solucionar.
Així, resumint, portàvem dos dies a Kuching, i entre la pluja, la pelu, l’al·lèrgia i l’hospital, pràcticament no havíem vist res de la ciutat i els seus voltants i només ens quedava un dia abans de marxar. Havíem descartat el parc nacional Gunung Gading, perquè a informació ens van dir que no hi havia cap raflessia en flor. Els trekkings del parc Kubah tampoc ens semblaven una gran idea tenint en compte el temps plujós. Així que vam decidir que la millor opció era anar a visitar les Fairy Caves, a poc més de 30 km de Kuching.
Arribar-hi va ser una aventura. Vam matinar molt i a les 7.20h ja érem a l’estació de busos. Allà vam agafar una carraca, que en més d’una hora ens va deixar a l’estació de Bau. Però resulta que el proper bus local que ens havia d’acostar a les coves sortia dues hores més tard, i tampoc teníem ganes de fer els 9 km caminant. No ens ho vam pensar gaire i en poc més de 5 minuts érem dins el cotxe d’un noi, que va desviar la seva ruta per portar-nos fins a l’entrada mateixa de les coves. És un altre concepte d’autoestop: no només et porten, sinó que et porten on tu vols, encara que no els vingui de pas.
Vam arribar a les Fairy Caves tan d’hora, que encara estava posat el cadenat a la tanca d’accés. La primera impressió no va ser gaire bona; les escales que has de pujar en una mena d’estructura exterior de formigó semblaven abandonades. Un cop a dalt, ja ens vam ficar dins la cova, on encara has de pujar un parell de trams d’escales de fusta una mica estrets. I de sobte et trobes amb un espai enorme, amb un forat en la part superior per on entra la llum natural i amb tot de vegetació. Estàvem completament sols i vam tenir temps de visitar tots els racons abans que arribés ningú més.
I encara ens quedava la tarda i la vam dedicar als gats. Kucing en malai significa gat i és per això que a la ciutat hi ha unes quantes escultures, fonts i estàtues dedicades a aquest animal. La mascota de la ciutat és un gat i fins i tot hi ha un museu dedicat al món dels felins.
Per arribar al museu, que es troba a l’altra banda del riu, vam agafar un bus de la xarxa de busos municipal. El que ens va estranyar és que sent un bus que circula dins la ciutat només n’hi hagi un cada hora i mitja.
El museu ens va decebre força. Quan arribes i veus un edifici enorme a dalt d’un turó, et penses que allò serà la bomba, i res més lluny de la realitat. El museu només ocupa una petita part de la planta baixa i està tot tan atapeït que es fa difícil de visitar. La idea és bona i hi ha informació força interessant: ara sabem que els gats dormen 2/3 parts del dia, que els bigotis a la nit els serveixen de “radar” i que els seus ulls tenen un angle de visió de 287 graus.
També hi ha una zona dedicada al gat en el món de la música (amb noms de grups com Curiosity killed the cat o el musical Cats), del cinema (La gata sobre el tejado de zinc), dels dibuixos animats (Garfield, Felix el gato, Doraemon). En definitiva, amb una millor organització de l’espai/informació i un millor criteri de selecció del material exposat, el museu valdria molt més la pena.
Han estat 3 dies a Kuching una mica “diferents” i això que encara no us hem parlat de la “Paqui” (amb tots els respectes a les senyores Francisques). Així és com hem batejat a la Franky, la nostra suposada host de couchsurfing a Kuching. Aquesta dona té un hostel (The Nook) i ofereix un parell de nits gratuïtes als membres de la comunitat couch, deixant prou clar que a partir de la tercera has de pagar. A nosaltres ja ens anava bé i encara que en el seu perfil ja vèiem que era una mica rareta, li vam concedir el benefici del dubte… i la vam cagar!
La Franky és com deia aquell: “más rara que un perro verde”. Parla pels descosits, té canvis d’humor injustificats i no és d’aquelles persones amb les que et ve de gust estar. Vam intentar coincidir amb ella el menys possible i per això tampoc no li dedicarem cap post. No ens va agradar el tracte que ens va donar un cop la Mònica va patir el problema de l’al·lèrgia. Vam ser MOLT correctes amb ella i en cap moment vam insinuar que fos culpa seva. Ella en canvi, va deixar entreveure que potser aquest “problema” ja el portàvem nosaltres d’on veníem i fins i tot va dubtar de la nostra netedat quan li vam demanar de canviar d’habitació. A sobre la molt p… ens va cobrar l’habitació (aquesta habitació en el pis superior, molt més gran i amb aire condicionat) 5 ringgits més cara que el que costava reservant-la a Booking, això sí, ens va fer un descompte del 15% per les molèsties. I no continuem per que ens estem escalfant…
Quins granets mes grans¡ i per contrast quin corte de cabells mes bo¡ Molts gats, no? Aquestes coves sont per gent jove. Petons i millora de la pell.