Quan importa més el qui que el què

Els darrers 3 dies els hem passat a Córdoba. Si mireu al mapa, no queda ben bé en el camí de Mendoza a Salta. Però volíem venir a veure a la Cecília, com ja sabeu, una noia que vam allotjar ara fa sis mesos a Barcelona.

Vam arribar dissabte al matí, després de 10 hores en bus. La Ceci ens va venir a buscar a la terminal d’autobusos i després de deixar les motxilles a casa seva i posar-nos al dia, ens en vam anar tots tres a passejar pel centre de la ciutat. La Cecilia ens va portar fins la Plaza San Martín, i vam recórrer els carrers que l’envolten, ple de comerços i esglésies. És el que es coneix com a Manzana Jesuística, que al 2000 es va declarar Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO.

La Ceci va insistir en que havíem de fer alguna excursió per la Sierra el diumenge. Així que vam matinar i després de dues hores de colectivo, ens vam plantar a l’entrada del Parque Nacional Quebrada del Condorito. Condorito és el nom del riu, i la quebrada fa referència al canyó format per l’aigua. Des de la carretera on et deixa el colectivo fins la quebrada hi ha 8,5 km, i hi ha dos miradors des d’on es pot veure no només la quebrada, sinó també els còndors que planegen aprofitant les corrents d’aire del canyó.

Fins el km 8 el camí és comú, i un cop allà, es bifurca en les rutes per anar al Mirador Nord, al Riu Condorito i al Mirador Sud. Nosaltres només vam fer els dos primers, perquè feia un sol de justícia, i la protecció factor 50 ja no donava més de sí (ens vam cremar tots tres igualment).

No ens vam trobar gaire gent al parc, i vam gaudir molt de les vistes i de la tranquil·litat. Des del Mirador Nord vam estar una bona estona mirant com els còndors ens sobrevolaven a poca distància. En total van ser gairebé 20 km caminant, i com us podeu imaginar, vam arribar a casa ben baldats!