Se’ns acaba Argentina

Això s’ha acabat, companys! Després de gairebé 2 mesos, deixem Argentina, on hem passat dues setmanes més del previst. Però és que aquest país s’ho val!

En els darrers dies hem passat per Humahuaca, Iruya i Purmamarca. A Humahuaca només hi vam estar de pas, camí d’Iruya, i en tres hores vam tenir temps de fer un volt i arribar fins el mirador Piedra Blanca, per veure les vistes d’aquest petit poble i els voltants. Humahuaca està massa enfocat al turisme, i és ple de paradetes d‘artesania de tot tipus. També es pot anar a veure el Cerro de los 14 colores, però nosaltres no teníem temps, i ens han dit que el Cerro de los 7 colores de Purmamarca val més la pena.

Per arribar a Iruya, cal agafar un autobús força cutre, sense aire condicionat i que porta les maletes lligades amb cordes al sostre. En tres hores i passant per un pas de muntanya a 4000 metres i una carretera estreta, plena de corbes i amb uns precipicis de cagar-se, arribes a Iruya donant gràcies a Deu i al conductor per estar viu. Al bus hi anàvem turistes i gent local. Aquí volem comentar que la fisonomia de la gent del nord és totalment diferent a la resta del país, i molt més semblant als seus veïns bolivians.

 

 

 

 

 

A Iruya, o te’n parlen, o no hi véns. Està al cul del món! A nosaltres ens ho van recomanar la Mariona i el Xavi abans de sortir, i el nostre amic Joel a El Chaltén. I des d’aquí els volem donar les gràcies a tots tres, perquè ha estat un gran encert! El poble està a 2800 m a la vora del riu Iruya i envoltat de muntanyes per tot arreu. És un poble molt petit, amb pràcticament res a banda de l’església, petites botigues de queviures (de 2x2m) i algun que altre comedor.

 

 

 

 

 

Seguint amb els consells, el primer dia vam pujar al Mirador de los Cóndores. S’ha de creuar el riu pel pont, travessar el barri La Banda, i anar pujant per una forta pendent, per un camí de burro, fins a arribar al mirador. A 3000 metres, ja comencem a notar que costa una mica més respirar, sobretot en pujada. Un cop allà, pots estar-t’hi hores mirant com els còndors planegen per davant teu. Increïble!!

 

 

 

 

El segon dia vam fer l’excursió a San Isidro, un mini-poblet a uns 8 km d’Iruya. Aquí hem de dir que el que val la pena és el camí, i no pas el poble. Per arribar-hi es va seguint primer el riu Iruya i després el riu San Isidro.

 

 

 

 

Com a tota Argentina, Iruya també està plena de gossos sense-sostre pel carrer. I en aquesta excursió n’hi va haver un que ens va seguir tot el camí d’anada i tornada a San Isidro, i al qual vam batejar amb el nom de Fidel, perquè ens anàvem creuant amb altres persones i sempre ens seguia a nosaltres.

 

 

 

 

 

La darrera parada abans de sortir de l’Argentina ha estat obligada, perquè a Purmamarca hem d’agafar el bus que ens portarà a San Pedro de Atacama (Xile). Purmamarca és un poble molt turístic al començament de la Quebrada de Huamahuaca, on la gent ve a veure el Cerro de los Siete Colores. Nosaltres hem tingut un dia molt gris i no hem vist gaire colors, però el que si que ha valgut la pena ha estat la passejada (no arriba a una hora) de Los Colorados al voltant del cerro.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Han estat 57 dies a Argentina i ens ha encantat el país. Marxem amb un sentiment contradictori, amb ganes de conèixer altres països i amb una mica de pena per deixar aquest, que ens ha tractat tan bé.

Chau chau Argentina!!