De 0 a 5000 en dos dies

Hem tornat a canviar de plans. Set dies seguits de platja per nosaltres ja és tot un rècord, així que fent cas dels consells d’en Jordi i la Montse (entre d’altres), vam deixar la costa i ens en vam anar a la “sierra”. El viatge va ser ben llarg. Fugint de les rutes turístiques, vam decidir arribar a Latacunga tirant pel dret i agafant autobusos locals. En 11 hores de viatge, en dos busos que anaven agafant i deixant persones contínuament, vam ser els únics estrangers. L’autobús era una mica vell, les carreteres estaven atrotinades en alguns trams, i al llarg del viatge van pujar una infinitat de venedors ambulants que oferien de tot. Tot plegat, amb la música llatina a tot volum (bachata, ballenato, cúmbia…). Una experiència inoblidable!

Vam utilitzar Latacunga com a campament base per fer les excursions de Quilotoa i Cotopaxi. La majoria de turistes ho visiten amb excursions d’un dia des de Quito, però a nosaltres ens venia de camí des de la costa i ho volíem fer per lliure, sense tour. Latacunga no té res. Vam trobar un hotel decent força econòmic al centre i a banda d’una volta per la plaça i una pizzeria força bona, no podem recomanar gaire més d’aquest poble.

 

 

 

 

 

El primer dia vam desfer una hora de camí per anar a la Laguna Quilotoa. Es tracta d’una llacuna situada en el cràter d’un volcà, a 3500 metres d’alçada. Per arribar-hi, primer s’agafa un bus fins a Zumbahua, i un cop allà has de negociar amb els conductors locals perquè et pugin fins a la llacuna amb una pick-up. Al bus vam coincidir amb una parella argentina, en Gastón i la Martina, i ens vam posar d’acord per aprofitar la mateixa furgoneta. Nosaltres érem 4 i el conductor, però pel camí ens vam adonar que la nostra pick-up estava molt desaprofitada!

Quilotoa és una llacuna que es va formar al cràter d’un volcà després d’una erupció, ara fa més de 800 anys. La part alta del cràter té 3 km de perímetre i té el seu punt més alt a 3900 metres, mentre que el llac està a 3500 i té una fondària de 250 metres. Encara que, si li preguntes a la gent local, et diran que Quilotoa no té fons, i que està connectat subterràniament amb el Pacífic.

A banda de la seva immensitat, la característica més destacada d’aquesta llacuna és el color verd de les seves aigües, degut als minerals dissolts que conté. En dies assoleiats, es pot veure l’aigua d’un color turquesa, que va canviant amb la intensitat del sol i l’aparició de núvols.

 

 

 

 

El desnivell de 300 m des del mirador fins al llac es fa en poc més de mitja hora, per un camí amb una pendent pronunciada. També hi ha l’opció de fer un trekking al voltant de la part més alta del cràter, però són 5 hores de caminada, i tant el Gastón i la Martina, com nosaltres, ens vam decidir per la primera opció. Un cop a baix, es poden llogar unes canoes o senzillament gaudir del paisatge. La pujada és una mica més fotuda! Encara que hi ha la possibilitat de fer-la en mula, nosaltres vam pujar caminant, fent parades constants per recuperar l’alè. Va ser una mica més d’una hora.

 

 

 

 

Un cop passada la prova de caminar en alçada, al dia següent ens esperava un repte una mica més complicat: la pujada al volcà Cotopaxi. Bé, en realitat no vam pujar fins el cim (5897 metres), perquè per això has de fer nit al refugi i estar en molt bones condicions físiques. Per arribar al Parc Nacional, la cosa té tela, sempre que no vulguis pagar un tour. Has d’agafar qualsevol bus que vagi a Quito i dir al conductor que et deixi a l’alçada de la carretera que va al parc. Així, et deixen en mig de la carretera Panamericana (una autovia) i t’indiquen el lloc on estan les pick-ups que et porten fins al parc. Per 50$ (innegociables, en aquest cas) fan l’hora de camí fins el pàrquing i et recullen 3 hores després perquè tinguis temps de pujar fins el refugi i els glaciars, si encara tens esma.

 

 

 

 

Als 10 minuts de deixar la Panamericana, arribes a l’entrada del parc, i a partir d’aquí el paisatge canvia completament. Tot el camí fins el volcà són prades verdes envoltades de muntanyes. A mig camí hi ha una parada a la Laguna Limpiopungo, amb vistes al Rumiñahui al fons. Després ja es tenen unes vistes impressionants del Cotopaxi.

 

 

 

 

 

La pick-up et deixa al pàrquing, a 4500 metres, i tens dos camins fins arribar al refugi José Ribas, a 4864 metres. Un és més curt i empinat, i el que vam agafar nosaltres, va pujant fent zig-zag. La pujada al Quilotoa, comparat amb això, va ser un joc de nens. Aquí has d’anar a pas de tortuga i anar fent aturades constants. A més, feia un fred i un vent de collons i no afavorien gaire la respiració.

 

 

 

 

Després de poc més d’una hora de patiment, la Mònica va veure el refugi i va dir: “hasta aquí hemos llegado!! Tens clar que als glaciars pujaràs tu sol, oi?” I així va ser. Mentre el César encara tenia forces per pujar 200 metres més fins els 5000m, la Mònica es va quedar descansant, fent una xocolata calenta al refugi. Que consti que no va ser l’única!

 

 

 

 

 

La pujada fins els glaciars van ser 25 minuts més. Aquí, ja envoltat de neu per tot arreu, el César es va trobar amb unes esquerdes cobertes de gel, que és el que anomenen glaciars. Sincerament, s’esperava una altra cosa! Tot i això, la pujada va valer la pena, tant per les vistes del cim, com les del parc des de tan amunt.

 

 

 

 

La baixada, evidentment, va ser molt més senzilla i ràpida. En només 25 minuts, estàvem al pàrquing. I allà ens esperava el Patricio per fer el recorregut invers. La veritat és que han estat dos dies d’excursions molt i molt recomanables, on a pesar del patiment, ens ho hem passat molt bé.

I per acabar, us volem deixar amb unes fotos del que nosaltres anomenem “cholitas ecuatorianas”. Recordeu a les cholitas de Bolívia? Doncs aquí les noies i dones que vesteixen a la manera “més tradicional” són molt més elegants i van molt més arreglades, amb sabates de taló, mitges de reixeta, faldilles de vellut brillant, xals de colors llampants i barret.