Quito, una agradable sorpresa

Quito ens ha agradat molt. De les ciutats colonials que hem visitat en els darrers dos mesos, aquesta és la que té el centre històric amb més encant. De fet, va ser la primera ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, i no ens estranya gens. La Plaza Grande no és ni molt gran, ni molt espectacular, però té alguna cosa que fa que agradi a tothom. No sabem si és perquè Quito està construït entre muntanyes que es veuen des de la plaça, o si és pel perfecte estat de conservació dels edificis; el cas és que recomanem a tothom una visita a la capital d’Equador.

 

 

 

 

A més de la Catedral, a la Plaza Grande hi ha l’Ajuntament, el Palacio Arzobispal i el Palacio de Gobierno. Des que hi governa Rafael Correa, el Palacio de Carondelet està obert a les visites dels ciutadans i els turistes. Durant uns 40 minuts, pots fer un tour guiat per aquest palau colonial construït a principis del segle XIX.

 

 

 

 

De fet, cada dilluns a les 11h del matí, hi té lloc el canvi de guàrdia, presidit des del balcó pel propi Correa. Nosaltres vam anar a treure el cap per allà, i vam veure que és un president molt estimat.

 

 

 

 

 

Quito és una ciutat amb una forma bastant allargada. Per tenir-ne unes bones vistes, vam anar a la Basílica del Voto Nacional, una església relativament moderna (principis del segle XX), amb un punt freaky, ja que vol imitar l’estil gòtic, però té gàrgoles amb forma de tortugues, iguanes i pelícans. Visitar-la per dins no val gaire la pena, però sí en canvi pujar a les torres, per unes escales no aptes per qui tingui vertígen.

 

 

 

 

De les nombroses esglésies que té el centre històric, nosaltres vam visitar La Merced, San Francisco i la Compañía de Jesús. De les tres, la més destacada és la darrera, perquè tot el seu interior està decorat amb pa d’or. En total, segons el guia, 54 kg d’or, el que la fa, segons diuen, l’església més maca de tot Sudamèrica. Malhauradament, no hi deixen fer fotos.

 

 

 

 

El centre de Quito és per gaudir-lo passejant. Tot i les pujades i baixades, el que hem fet més aquests dies es  perdre’ns pels carrerons del voltant de la Plaça Grande.

 

 

 

 

Només pensàvem estar 3 dies a la ciutat, però el fet de no trobar bitllet per anar cap a Colòmbia va fer que finalment ens hi estiguéssim una setmana. Això ens ha permès fer coses que no teníem previstes per la manca de temps: una va ser un encert, l’altra no tant. Ens va agradar molt la visita a la Capilla del Hombre i la casa-museu d’Oswaldo Guayasamín, pintor equatorià del segle XX. Tant l’explicació sobre la seva vida i forma de treballar, com els quadres i murals gegants que hi ha a l’exposició, ens van impressionar, en especial un retrat de Paco de Lucía amb el vídeo del making off. A més, està situat a un turó de la ciutat amb unes bones vistes de Quito.

 

 

 

 

 

El bluff va ser l’excursió a Otavalo. Haviem llegit que era el mercat artesanal més gran de Sudamèrica i que els dissabtes a la Plaza de los Ponchos hi havia molt ambient. El que ens vam trobar al mercat no va justificar les 3 hores de viatge des del sud de Quito fins a Otavalo. Potser en els seus orígens tenia més artesania, però a nosaltres ens va semblar una mica anunci de Fabada Asturiana dedicada principalment als yankees.

 

 

 

 

L’altra turistada va ser anar a la Ciudad Mitad del Mundo. En aquest cas ja anàvem avisats que tot allò era un circ. Tot i això, ens feia gràcia fer la foto amb un peu a cada hemisferi. Amb el GPS del mòbil vam comprovar que la línia pintada a terra realment no és la línia de latitud 0º 0′ 0”. Suposadament 300 m més enllà està la línia real i allà han obert un altre circ (Museu Inti Ñan) on pots fer proves i assajos de dubtosa credibilitat. A l’Alex, un australià que vam conèixer a casa de la Carla, li van donar un “Diploma” per posar un ou dret a sobre d’un clau!! bravo!!

L’últim dia a Quito vam aprofitar per visitar les esglésies que teníem pendents i donar un volt pel Museu Casa del Alabado, museu d’art precolombí. L’informació no se centra només en l’interès arqueològic de les troballes, sinó en la visió del món que tenien els antics pobladors.

 

 

 

 

Com veieu, Quito ha donat per molt i no ens hem cansat de recomanar-ho a tothom que ens hem anat creuant aquests dies. Així que deixem l’Equador amb molt bones “vibras” i amb la sensació que algun dia tornarem per veure tot allò que ens ha quedat pendent.