Passejant per Moscou

Després d’haver visitat els llocs més importants de Moscou els dos primers dies, vam deixar-nos aconsellar per la Tamara i l’Anton per visitar altres llocs potser no tan coneguts. Els vam comentar quines eren les nostres preferències, i així el primer lloc que ens van recomanar va ser el mercat Preobrazhensky Rynok, a poc més de 5 minuts caminant des de casa seva. És un mercat a l’aire lliure, obert de 8 a 20h, i que està situat en el recinte d’un antic monestir. Hi ha moltes parades de fruita, verdura, fruits secs i també de peix, i totes feien molt bona pinta. Aquí ja ens vam començar a adonar que tothom ens parlava en rus, com si fóssim d’aquí. Després, això ens ha tornat a passar força sovint al metro, al carrer…

D’aquí vam marxar cap a un altre lloc que ens havia recomanat l’Anton: el parc VDNJ o Exposició dels èxits de l’Economia Nacional de l’URSS. Es va inaugurar al 1939 i a més de ser un dels centres expositius més grans del món, era un dels símbols d’autobombo soviètics, amb parcs, escultures i nombrosos pavellons, que van fer que la gent l’anomenés el Versailles de Stalin. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, va ser clausurat i va caure en l’oblit. Avui dia, és un parc més de la ciutat, on la gent va a passar la tarda, fer un volt amb bici o patins i prendre alguna cosa.

A banda de les recomanacions, l’Anton i la Tamara ens van dir que els venia de gust passat un dia amb nosaltres i ensenyar-nos una mica la ciutat. Des del primer dia ens havien dit que els feia il·lusió anar a visitar el mausoleu de Lenin, ja que no hi havien anat mai. Nosaltres no vam gosar dir-los que per equivocació ja hi havíem entrat dos dies abans. Però no ens va saber greu tornar-hi. És força impactant veure el cos de Lenin, embalsamat des de 1924 i dins un sarcòfag a prova de bales. L’operatiu de seguretat al mausoleu també impressiona: no hi pots entrar amb gorra, amb les mans a les butxaques, no s’hi pot parlar i has d’avançar sense aturar-te. Per suposat, no es poden fer fotos. La tomba de Lenin ha patit un parell d’atemptats, en els quals van intentar trencar el vidre del sarcòfag a patades, pedrades i martellades, o fins i tot disparant-li. També hi ha hagut atemptats suïcides, en els quals van morir alguns visitants. Però sembla que ningú pugui acabar amb Lenin.

Encara que feia un dia plujós, els nostres amics volien anar sí o sí a un edifici on hi ha un terrat amb vistes panoràmiques de la ciutat. Les vistes no eren gran cosa (pel temps, és clar!), però el lloc ens va fer molta gràcia. Es tracta ni més ni menys que del Detsky Mir (el món dels nens), un centre comercial enorme dedicat només als nens: exposicions, botigues de joguines, zones de joc, botigues de dolços… En definitiva, el paradís per a qualsevol infant! Aquest centre comercial dedicat únicament als nens, el més gran d’Europa, va obrir les seves portes al 1957. Ara fa uns anys va ser remodelat i renovat i fa molt poc va tornar a obrir les seves portes.

D’allà en ens vam anar fins el Monestir San Pere de l’Ascensió, que enguany commemora els seu 700è aniversari. No és un lloc massa turístic, i vam poder visitar-lo sense massa gent. Segurament, si no haguéssim anat amb la Tamara i l’Anton, no l’haguéssim vist. La majoria dels edificis que encara es mantenen són dels segles XVI i XVII. Com en totes les esglésies ortodoxes, per poder-les visitar, les dones han d’anar amb els cabells tapats, i a l’entrada de l’església sempre hi ha un cabàs ple de mocadors, per les turistes o fidels que no en portin.

En aquest punt, després de 4 hores caminant, i amb el cansament acumulat de Sant Petersburg i els primers dies a Moscou, nosaltres ja haguéssim plegat veles. Però veient la il·lusió que els feia continuar ensenyant-nos la ciutat, quan ens van dir d’anar caminant pel Bulevard de Moscou fins la catedral de Crist el Salvador, no vam poder dir que no. Pel camí vam poder veure unes escultures de l’artista georgià Zurab Tsereteli i una exposició de fotos sobre l’ocupació de Berlín per part dels soviètics. La veritat és la passejada pel bulevard ens va agradar molt i la vam acabar davant la catedral, que tot i ser nova, impressiona per les seves dimensions.

I el darrer matí que ens quedava a Moscou abans d’agafar el tren cap a Kazan, vam pensar que seria bona idea fer un tour subterrani per algunes de les estacions de metro més maques que encara no havíem vist. Així, vam estar gairebé una hora i mitja fent trajectes, enllaços i fotos a les andanes de Novoslobodskaya, Mayakovskaya, Ploshchad Revolyutsii i Kievskaya.

Després de Sant Petersburg, teníem por de trobar-nos una Moscou grisa, que no ens agradés gaire. Però finalment la capital ens ha agradat més del que ens pensàvem.

Propera parada: Kazan.